La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 31 d’agost del 2015

entrada 1130-4 (any 8)


Faltaria a la veritat si negués que no em va sobtar trobar-me al bo del Hans a l’entrada de l’oficina, amb el seu sempre forçat somriure d’alemany pura sang. El vaig convidar a un cafè, el conec de fa forces anys en la darrera gran guerra ens vàrem anar repartint per diferents dels exèrcits segons paguessin i per assegurar que al final estàvem en el bàndol vencedor. El tipus no va estar massa en el front, se li va detectar un do que valia el seu pes en or, era capaç de distribuir la gent segons la seva vàlua, freda, racional i germànicament, el tipus amb el seu brillant uniforme esperava que els formessin davant d’ell i els anava analitzant mentre els hi recordava que el treball els faria lliures, no rics, però si lliures, i entenent la llibertat com una mort després d’un esclavatge, per molt que per ells fos una “reubicació productiva dels excedents poblacionals”, posteriorment i com a perdedors de la guerra aquesta política va ser criticada i posada com a exemple del salvatges que eren, i això dit pels mateixos que varen llençar dues bombes atòmiques o d’aquells que varen dividir una ciutat en una nit amb un mur. Després del segon cafè el Hans ha agafat aire forçant un gest que tampoc he considerat com un somriure, sinó més aviat una gest de fàstic, “Tu diràs” li he dit mentre demanava un altre cafè “Saps, que al final et matarà, oi?” m’ha dit assenyalant al cafè “A un vampir?” aquí si que ha rigut, i després ha quedat amb el rictus d’aquell que s’allibera de una pesada càrrega “T’he parlat del que feia?” vaig fer que si “Doncs veuràs, m’han ofert un encàrrec, i després d’uns dies m’he pres un descans” aquí el sorprès he estat jo “Un descans?” “Si… ja ho veus. Em van contactar uns tipus interessats pels meus serveis, resulta que els hi havien parlat de mi, l’avi d’un dels tipus els havia explicat a que em dedicava. Doncs res, que després de parlar amb l’organització hem acceptat, i ara estic destinat a una unitat d’aquesta colla d’estats que es fan dir europeus, i que més aviat son fariseus” “Que es pot esperar de gent que tenen com a nom el d’una puta a qui li van pixar a sobre i que va acabar follant amb un brau… sans, sans, no poden estar”, aquí ha tornat a somriure “Estic en un projecte de “reubicació productiva dels excedents poblacionals”” hagués rigut sinó ho hagués trobat de mal gust fins i tot sent un vampir “I ja em tens en les estacions com fa anys, esperant que baixin els refugiats dels trens, tots aquests que es veuen per la televisió i que han venut la seva ànima sense ni tan sols saber-ho. I jo allí, per tal de dir quins són vàlids i prometent llibertat a canvi de treball, de fet no m’ha calgut canviar ni un mot del discurs que deia fa anys; als desesperats tot els hi va bé. I saps que és el millor, que un em va dir que en podia estar tranquil, van errar el primer cop però ara no, ara fins i tot els hi faran un monument enlloc de portar-los a Nuremberg”

entrada 1130-3 (any 8)


Ho he viscut moltes vegades, la tensió del moment fins que tot resistència és fútil, les portes cauen i les tropes entren a la ciutat, els primers sempre moren, ara bé en aquella ocasió els defensors no van saber explicar com alguns dels caiguts s’aixecaven de nou, algú entre les files va cridar “Strigoi!” el crit va provocar el caos, la por es va apoderar dels defensors que van començar a recular, vaig somriure, no hi ha cap valent que ho sigui quan sap que perdrà, que morirà, aleshores senzillament esdevenen humans, els que sempre han estat, humans incapaços de mantenir la mentida de creure’s millors. Aquell qui ens havia contractat mantenia bona part de les seves forces fora de la ciutat, havia sacrificat alguns homes per no deixar-nos tota la fama i poder sortir en el pertinent llibre d’història, història que ell explicaria i algú se’n carregaria d’exagerar, de fet la vostra història aquella estudieu no és més que un conjunt de contes explicats pels poderosos del moment; a nosaltres ens havien pagat per tal que el que anava a passar en aquella ciutat fos recordat amb el pas dels segles, i que el seu sol nom gelés la sang de qualsevol altra ciutat disposava a oposar-se al conqueridor. Un cop a la plaça major la resistència es va esvair per diferents carrerons “Podeu córrer, podeu anar a buscar la família o a qui estimeu, però ningú sobreviurà a aquesta nit” va dir entre riallades algú al meu costat mentre em picava l’espatlla “Aquesta nit no l’oblidaran, i no ells” va dir assenyalant a les cases “Que demà ja no hi seran, sinó aquells que ens han contractat”, la nit va ser curta per nosaltres i eterna pels habitants, no hi havia temps per buidar els cossos de sang, va ser un malbaratament total de sang, una orgia on només hi havia víctimes i nosaltres, després en van dir que els mateixos soldats que ens havien acompanyat van retrocedir aterrits demanat al seu rei que hi possés fi, que ens deixés de banda, que fins i tot ens matés, que cap victòria justificava un acte com aquell... ell no els hi va fer cap cas, tot és massa bonic quan un guanya i té clar que té les millors cartes, i un enemic viu sempre serà un enemic. A trenc d’alba la ciutat estava en silenci, vàrem sortir, mai ens van mirar de la mateixa manera, havien vist el que érem, monstres, el seu pitjor malson, el rei va fer un ban deia que tothom qui desertés rebria la nostra visita i ni ell ni el seu poble se’n sortiria tal i com havia quedat palès, en pocs mesos ningú es va oposar al nou monarca, la història (escrita per ell) ens va obviar (suposo que per la poca importància dels nostres actes), i el va deixar com un gran líder que havia alliberat al seu poble i havia creat un imperi de pau i prosperitat, i així se’l recorda. Així que no vaig poder evitar un somriure quan vaig llegir no fa massa en un mitjà escrit que fent unes excavacions en el subsòl d’una ciutat havien trobat un conjunt de cossos que havien patit una mort violenta, en una ciutat on no es tenia cap constància de cap assalt o atac, els historiadors estaven del tot estranyats, i és que a vegades aquell qui escriu la història es deixa alguns paràgrafs....

entrada 1130-2 (any 8)


Som una companyia excel·lent, sabem escoltar i dir les paraules justes, en certa mesura som encantadors, uns encantadors assassins, però amb encant que costa de trobar, moltes vegades la nostra indiferència és molt més atenta que moltes mostres d’interès d’altres, perquè en l’escala humana la mostra d’interès sempre cerca quelcom, sempre ve amb preu que un ha d’estar disposat a pagar, en canvi per nosaltres la indiferència requereix fins i tot de cert interès. Tenim l’eternitat i som infinitament curiosos així que no ens importa escoltar, a més sempre tenim la paraula justa després de milions de converses amb altres humans que eren força semblants a vosaltres, perquè en el fons els temes de conversa que us importen són força limitats, tot humà vol ser acceptat, vol acabar trobant algú a qui estimar, desitja amb tot el cor no acabar sol, i estarà disposat a cedir i vendre’s per tal d’aconseguit la seva fita. Ella va somriure “Que hi farem no hi ha ningú perfecte” vaig somriure sense poder-ho evitar, i més quan vaig caure que el concepte “perfecte” en la conversa volia dir que no hi havia ningú com ella esperava. La noia m’explicava els seus darrers desastres amorosos, de com els homes són una panda de cabrons amb només cinc o sis cops de malucs i uns gemecs histriònics i un semen amb mal gust, vaig somriure, ella seguia “Però que hi farem... ens haurem de donar més oportunitats”, no vaig poder evitar fixar-me amb un tipus que ens estava mirant, veient l’interès que mostrava el vaig assenyalar a la meva coneguda, qui després d’una ràpida ullada em va dir “Uis, però qui et penses que soc, deixa, deixa...” i aquí si que vaig riure “El que ets ja ho tinc clar, però a vegades les coses són així de senzilles, volem que ens estimi qui desitgem obviant estimar a qui vol que estimem quan aquest no ens agrada, i negant que això mateix pugui passar a la inversa...”, ella va apurar la seva copa “Encara no he arribat a aquell extrem, saps, possiblement ja no folllaré amb els tius que em vindria de gust fer-ho, però crec que encara no estic al nivell de tenir-ho de fer amb el primer que passi”, “El primer que passi, i que no et faci pes, perquè si te’l fes...”. Em vaig excusar anant a la barra de camí un grupet de cougar girls a la recerca de carn jove, panda de hienes amb la femella alpha amb un als penis per imposar-se a la resta, al passar pel seu costat les mirades, mirades que per una feminista serien del més normal, però que si les fessin un grup d’homes titllaria de mostra d’assetjament masclista, vaig somriure mentre demanava un parell de copes, les nits cada cop són més putes quan un creix, cada cop són més curtes i amb menys oportunitats, el valor o el preu decau en funció de l’edat, el que podies follar-te amb divuit no és el mateix que amb vint i molt menys que amb trenta, i arribada a la quarantena que algú vulgui follar amb tu és quasi un acte humanitari, vaig somriure mentre pagava a la cambrera i mirava a les hienes, reien de la cambrera per no plorar, en un intent de recuperar el que no es pot recuperar en els humans, el temps

entrada 1130 (any 8)


“No tenir por a morir fa que tampoc puguem gaudir de la vida”, vaig somriure mentre observava la seva figura retallada en la claror de la finestra, ella em va retornar el somriure “Creus que soc maca?, o directament follable com dieu els mascles?”, no vaig deixar de somriure sabent que la meva indiferència era el millor davant els seus comentaris que només cercaven provocar, la conec de fa més de tres-cents anys i sempre que acabem junts acaba muntar el numeret “Ah!, oblidava que estic davant l’home que no té respostes valentes, que només en té pels temes que pot controlar... si em deformés la cara quan creus que trigaria a ser normal?, ho has provat mai?, si vols t’ho puc dir, abans de ni tan sols poder veure com series de lleig ja tornes a ser perfectament preciosa. Al començament vaig creure que ens donaven una eternitat de llibertat, quelcom al que qualsevol humà estaria disposat a canviar-ho tot per aconseguir-ho, però amb el temps he descobert que no igual no va ser tan bon negoci, que tenim una eternitat d’esclavitud, i que la pèrdua de condició humana comporta precisament la pèrdua de llibertat”, m’hi vaig acostar allargant el braç i ella va desaparèixer per tornar rere meu “Ets massa intel·ligent com per fer-te preguntes de les que no t’agradin les respostes, oi?” em va dir mentre passava el seu dit per la meva esquena “Només et cal deixar passar dia rere dia, dia rere dia... i així fins l’eternitat, agafant d’aquí i d’allà i no esperant res que no sigui més del que ja ha vingut... un estoic de l’existència, un estoic de la immortalitat”, en els meus segles he aprés quelcom bàsic per a qualsevol vampir, i és que des del moment que un ho esdevé, deixa de ser humà, no té cap sentit valorar-ho tot en la mesura humana, ni tan sols recordar com era quan un ho era, perquè ja no s’és, ni mai més tornarà. En certa mesura el moment en que un es converteix deixa de ser el que era, esdevé quelcom nou, quelcom que renega dels seus orígens, som infants amb records i molt possiblement per això els nadons venen amb el disc dur en blanc, perquè els records són cabrons, ens retornen allí d’on no haguéssim volgut marxar o no voldríem tornar, ens dones infinites solucions que tot ho haguessin canviat, ens fan somiar amb el que hagués pogut ser només que haguéssim jugat un xic millor les cartes, però el temps t’ensenya que tot és un engany, un conjunt de decisions que no es poden redreçar, la vaig mirar veient el que he vist en molts dels que són com jo, el cansament, el cansament d’haver cregut que tot et seria permès i descobrir que no és tan divertit com esperaves, de mesurar-ho segons una escala humana a la que mai has  volgut renunciar i descobrir que un cop s’arriba al cim ja només queda baixar, mai més s’estarà més amunt, ja només queda estar per sota, la vaig abraçar i només li vaig poder dir “Tot anirà bé, i si no va bé es que no tocava”, ella va somriure “Ens veiem cada cent anys per follar, que jo t’expliqui les meves neures i tu m’intentis enganyar amb una paraula carinyosa... en el que ens hem de veure els vampirs”