entrada 198-2 (any 2)

Al final ha pogut més que jo, és graciós com la necessitat vital d’un mort com jo ha estat superior a la meva natural resistència davant de tot, estava llegint blogs i opinions que com sempre respecto, les opinions són com els culs cadascú en té la seva, amb tot, se’m fa cansat poder determinar l’edat de la gent mitjançant els seus comentaris, com deia algú als divuit tothom té una rosa al pit i als trenta obligacions a complir i béns a protegir, els segles m’han demostrat que no val la pena creure’s les idees dels altres i ni tan sols esperar que aquest fotut mon canvií, les coses són com són, l’equilibri universal no entén d’interpretacions, llegia algú que defensava en Zelaya, suposo que algun pseudorevolucionari antifeixista desconeixedor del que van fer els comunistes i socialistes en altres parts del mon, suposo que podria justificar fins quedar-se sense alè i força vermell la necessitat del poble, que permet que una sola persona en contra de l’opinió de la resta modifiqui la constitució d’un país, però tan se m’enfot, la veritat, al final només hi ha gent, amb els seus desitjos i debilitats i no sou vosaltres precisament el que més valoro d’aquest mon, així que deixat els ditets tranquils i he sortit de casa, després d’unes hores he esdevingut tot un nàufrag, he sortit del mar, i he acabat a la vora del mateix, extenuat, respirant, assaborint l’esforç, la lluita per aconseguir arribar, he observat el meu voltant, tot rodejat del mar que eren els núvols, núvols als peus que com ones deixaven anar la seva escuma i un cel blau damunt, m’he assegut veient com aquell mar eteri em portava records del mar humit, per la seva pròpia definició estar envoltat d’aquest mar de núvols em porta una certa pau, mentre que el mar líquid, humit, em neguiteja, té la capacitat de disparar tots els meu sentiments i intentar despertar el poc de viu que encara em queda, tot i que sempre es retira conscient del seu fracàs deixant només un regust salat en la meva pell. Veient aquest espectacle sempre em ve al cap la mateixa frase, i avui ha estat força graciós perquè la tenia en ment des de que m’he aixecat i només llegir un blog he vist que avui seria el dia de la mateixa, ja ho deia Police...“Love con mend your life or love can brak your heart”, i aquí a dalt en aquest espadat amb el mon corrent perdut als meus peus, la música em ressona al cap i la veu de l’Sting em retorna a una realitat irreal....
“walked out this morning,
don't believe what i saw.
a hundred billion bottles
washed up on the shore.
seems i'm not alone at being alone.
a hundred billion castaways
looking for a home.”
Definitivament, milers d’ampolles invisibles que denuncien la solitud dels humans, milers de missatges que esperen ser llegits i que mai ho seran, milers de nàufrags que cerquen una llar (que no casa), cecs pel que desitgen i incapaços de veure el que se’ls hi ofereix...