La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 12 de juny del 2009

entrada 180-2 (any 2)

Els conflictes sempre són divertits, o almenys tenen un punt de sidral que fa que tot tingui un moment de confusió i on tot pot passar, i el moment posterior on un lamenta la decisió presa o es penja medalles del bé que ha anat tot, encara recordo quan m’explicaven que tot conflicte generalment té cinc fase: latència, percepció, afectació, manifestació i conclusió. La latència indica l’existència del problema tot i que els actors encara ni tan sols en són conscients, en el cas del meu amic Albert, just al poc de sortir quan ja hi havia indicis de que allò no funcionaria, la percepció indica que els actors són conscients del problema, tot i que no entenen encara clarament l’efecte que tindrà sobre ells, tornant a l’Albert, les primeres bronques que van tenir només en el viatge de noces, l’afectació es la presa de consciència del que implicarà per a un mateix, suposo que aquest és l’estat en el que es troben, i just a un pas la manifestació, i aquí ve el divertit o com també es diu posar el collons damunt la taula, podeu triar.. com a resultat la conclusió que pot ser satisfactòria o bé arribar al trencament de relacions. No importa l’individuals que sigueu o les especificitats del problema, aquest sempre té aquestes fases, la nit era calorosa i tenia ganes de sopar aviat i tornar cap a casa, tenia un conegut acabant-se el meu bourbon i volia almenys que fos fer una darrera copa abans d’anar a dormir, i aleshores un maleït Deu va decidir alegrar-me la nit, la vaig veure, possiblement jo no hi havia arribat allí per casualitat, vaig agafar la posició veient els seus moviments pel local, la vaig sorprendre parlant amb una amiga i com es movia nerviosa. Ella no va veure ningú, feia estona que volia anar al bany però estava farta dels banys d’aquells antros, on el més fàcil era agafar una infecció, i poc li importava el resultat de la mateixa en els altres, però odiava el dolor i la picor que provocava en el seu cos, al final sense poder aguantar més es va excusar i va anar cap al bany, va entrar, un parell de putetes jovenetes estaven arreglant-se, es va veure reflectida quan era jove, força més jove, va abandonar aquest records, els anys eren una merda, i més encara sinó s’aprofitaven, ella no es podia queixar, o si?, havia tingut una vida plena de plaers (almenys materials), i sempre que havia pogut no s’havia estat de gaudir del que li oferia la nit, no era infidel per naturalesa tot i que l’odiava en la seva parella (si és que algú hagués tingut mai els nassos de fer-li el salt, va pensar somrient), la culpa sempre havia estat de la seva parella, a qui no li faltava una cosa ni faltava una altra, i quin problema tenia ella si era tan exigent, segurament això hauria de fer feliç a les seves parelles, les putetes van sortir i va entrar en un dels serveis, esperava que cap histèrica acabés colpejant la porta, va somriure al veure que havia trencat la costum ancestral de no anar mai sola al bany, però tampoc tenia masses ganes d’aguantar les tonteries a cap de les seves amigues més enllà del necessari i estava farta de les falses confessions de bany, aquelles que una escolta entre raig i raig o mentre fa força pensant en qui té a sota seu per donar-li el regalet, de sobte la llum es va apagar, la maleïda crisi feia estralls fins i tot en el consum d’electricitat, es va aixecar i va aprofitar el mòbil per fer un xic de llum ,i aleshores va veure el reflex en la pantalla, no podia ser... va veure un somriure i com unes mans li tiraven el mòbil al terra, la van treure del bany va intentar cridar però un cop al seu estómac la va deixar sense veu, va notar el seu cos just damunt de les piques allí on feia poc havien estat les putetes, i al respirar una picantor al nas la va fer somriure, possiblement la nit no seria tan dolenta, la seva faldilla es va aixecar i va notar quelcom dur que la envaïa, va deixar escapar un soroll gutural al notar com el seu cony responia a la invasió, definitivament la nit no seria una pèrdua... es va posar el màxim de recta que va poder per notar l’alè del desconegut, va sentir les seves mans damunt la seva camiseta i ella les hi va acompanyar dins d’ella mentre es desfeia els sostenidors, notava cada cop el ritme més ràpid i com el seu flux regalimava entre les seves cames, es va girar per besar-lo però ell li va impedir, la visió del mirall que tenia davant era pràcticament nul•la es veia amb tons fantasmagòrics i darrera seu només una ombra, aleshores no va poder més, el va apartar i es va seure damunt la pica obrint les cames “Folla’m!” se li va escapar, el tenia davant però la foscor era tan intensa que no el podia veure, notava el seu cos, el seu olor, les seves carícies, els seus petons, la llengua d’ell en tot el seu cos, i aleshores li va arribar, un plaer intens, un plaer com feia temps que no experimentava, no sabia ja quin orgasme era, però aquest tenia una intensitat increïble, es va relaxar i es va sentir flotar, una gran tranquil•litat la envaïa i aleshores va veure tornar la llum, i si hagués pogut hagués cridat. La vaig deixar, no havia estat malament, tot en una sola juguesca, sopar i polvo, i de pas el tonto de l’Albert no caldria que es preocupés més de la seva parella, vaig trucar amb el seu mòbil per tal que la passessin a buscar, per sort era un aparell amb GPS, el vaig introduir en el seu cony, no fos cas que no trobessin el cos, i vaig sortir del lavabo encara assaborint el gust de l’Anna, sempre havia sabut que era una gran puta, tot i que no estic aquí per jutjar a la gent la meva missió és simplement la de sobreviure i ja és, aleshores vaig recordar el que m’havia dit una vegada l’Albert, l’amistat per ser-ho ha de tenir rigor, concertació, eficàcia i veritat, realment no sé que ha de tenir l’amistat i poc m’importa, sobretot perquè els amics ho són i moltes vegades ni tan sols sabem com o perquè, vaig sortir del local veient com entraven uns vells coneguts, de fet cada cop trigaven menys a netejar les nostres deixalles, un servei de recollida d’escombraries biològiques de primera vaig pensar somrient. Vaig obrir la porta, i els roncs de l’Albert quasi que em deixen sord “No em diguis que ets homosexual?” va dir la púber saltant-me al coll “Podré intentar curar-te?” va dir amb un somriure, “Fas olor a cony de vella” em va dir separant-se un xic “Va, ves a la dutxa i m’ho expliques, t’espero al llit” no sé que em va acollonir més la seva sinceritat o la seva naturalitat, però ja sé sap, joventut tresor diví...

2 comentaris:

neths de junh ha dit...

És agradable descobrir que fins i tot els vampirs tenen sentit de l'humor!

Molon labe ha dit...

L'agradable seria descobrir que els humans no l'esteu perdent a pasos forçats... si perdeu el poc que us fa interessants ja em diràs que us quedarà :)