Bé, ja vam anar a sopar, de fet a vegades la feina es complica, ahir tenia un sopar, estava convidat a un altre i finalment vaig tenir que cerca el ressopó jo sol, em va sorprendre veure-la, de fet suposo que era el mon al revés, ella intentant semblar més gran i jo intentant semblar més jove, però les coses sempre tendeixen anar a un equilibri natural i després d'una breu ullada quedava clar que ella era força jove, i que jo força més gran tot i que ningú hagués encertat la meva veritable edat, conec el restaurant, el cuiner i el bo del maitre, qui ens va reservar una taula separada de mirades curioses, només allí on hi van els que volen gaudir del sopar, i no pas de l'espectacle de ser vistos o voler veure i escoltar, el maitre va observar divertit com la meva companya no tenia clar si primer era la jaqueta, la cadira, seure's, o com anava l'assumpte, sempre he envejat la paciència i educació del Joan, qui va dir la màxima més bàsica de la bona educació i les bones formes “Les coses han de ser naturals, tot el que es faci naturalment no estarà mai fora de lloc” així que va ajudar la meva companya a treure's la jaqueta, la va donar a un altre cambrer i després la va ajudar a seure's mentre amb un posat seriós vigilava com ho feia jo, un cop asseguts ens va deixar sols una estona òbviament perquè poguéssim discutir el que menjaríem i li pogués explicar quelcom a la meva convidada. Les lliçons van ser fàcils i simples, un ha de menjar per gaudir i ha d'aprofitar per beure el millor que la terra ens ofereix, no és una competició és un ritual d'assaborir textures i matisos, és com la música o el teatre, tot té un temps, un sopar amb bona companyia mai hauria de durar menys de dues hores, des de l'arribada fins la sortida, és un bon indicador de que les coses van bé, en aquest cas el sopar va durar un xic més de les dues hores, a la sortida es va recolzar segons ella pel fred i per la beguda, la joventut no entén de formes, però el bo del Joan no li va tenir en consideració, li va retornar la jaqueta i li va desitjar una bona nit, un cop al cotxe vaig veure com els seus ulls brillaven, espurnes escarlates en la nit, la lluna plena tampoc era un bon pressentiment, núvols la volien tapar però ella sempre aconseguia esquivar-los, “I ara?” va preguntar ella, els llavis sensuals, lleugerament humits, la respiració accelerada, els poros de la seva pell desprenen tota la màgia de la química, i aleshores un repiqueix damunt el sostre del cotxe, per la ràdio Linkin Park hi deia la seva....
“Don\'t want to reach for me do you?
I mean nothing to you
The Little Things Give You Away
And now there will be no mistaking
The levees are breaking
All you\'ve ever wanted
Was someone to truly look up to you
And six feet under water
I do”
Vaig arrencar el cotxe i la vaig portar a casa seva, no va dir res, va baixar del cotxe i es va estar fins el darrer moment de empotrar la porta contra la carrosseria, sabia que algú havia perdut i algú altre havia guanyat, no tenia massa clar com havia anat el tema però he aprés que la perspectiva que dóna el temps és el millor per veure les situacions. Vaig tornar a la realitat, bars foscos, plens de fums i desitjos, fàcils de navegar per aquells qui tenen en la desesperació el seu credo, no em va costar trobar-la, ni el nom ni res del que digués importava massa, en quinze minuts es va acabar la conversa, els any treuen moltes coses als humans, sobretot la part divertida, la conversa va girar en relacions problemàtiques, feina, fills, i algun altre tema que ja he oblidat, vaig veure la brillantor dels seus ulls quan em va dir que no volia cap copa més, la vaig convidar a portar-la a casa, ella em va dir quelcom que no esperés que em convidés a pujar o qualsevol altre intent de mantenir una certa dignitat, no vam arribar al cotxe, vaig sopar, res a veure amb l'anterior va ser ràpid i amb un cert regust a fracàs, fracàs per la facilitat del mateix i pel poc esforç, vaig deixar el cos tot avisant que el podien passar a recollir, la nit no havia estat massa llarga, i de brillant havia passat a fosca de la mateixa manera que els núvols intentaven atrapar la lluna enfosquint-la, al arribar a casa, la lluna va tornar a fugir, davant la meva porta un bulto, la vaig agafar em braços obrint la porta “No volia estar a casa, no volia passar la nit sola...”, aquell no era el millor lloc per estar, la vaig entrar a casa i la vaig portar al llit, el white musk va envair les meves foses nasals, i vaig recordar que ja havia sopat, no era el moment de començar a agafar nous vicis, la imatge de la Lilith se'm va aparèixer... “No som res del que hauríem de ser, sempre hi ha un camí, el fàcil és creure que som el que som perquè així s'espera o així estem destinats, el fet, és que sempre podem escollir...”
“What I’ve Done.
I’ll face myself,
To cross out what I’ve become.
Erase myself,
And let go of what I’ve done.
For What I’ve Done
I'll start again,
And whatever pain may come.
Today this ends,
I’m forgiving what I’ve done.”
Tot i estar dormida va demanar un darrer desig “Et pots quedar amb mi aquesta nit? i la resta?”, vaig agafar aire, el white musk ja havia envaït tota l'habitació, però com deia la Lilith un sempre té l'opció a actuar i no seguir el que s'espera d'ell....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada