entrada 184 (any 2)

Val ho reconec, els segles han fet que vagi perdent aquella pel•lícula que conforma el que vosaltres anomeneu humanitat, i m’han fet esdevindre el que sóc un reflex del que era i una imatge del que sóc, així que els meus consells careixen de bastants dels vostres valors, possiblement per això es valoren i per això me’ls paguen (i ara ja he descobert quelcom important...), aquest matí estava llegint un escrit força interessant o almenys capaç de fer-me recordar... he de reconèixer que si alguna cosa té el ser un vampir és que de temps per viure en forces llocs en vas sobrat, inicialment vaig decidir viure en tots els països ordenats alfabèticament, tot i que amb la constant creació de països i desaparició dels mateixos un acabava boig, així que ara simplement em deixo portar i quan trobo un lloc interessant m’hi quedo una temporada, aquest fet ha provocat un sentiment de no pertanyença a enlloc, i el que és graciós és que sempre em sorprenc trobant llocs on crec que he estat i cares que crec haver vist, com deia en Juan Ramírez Sánchez Villalobos “Equiliiiiibri”, algú em va dir fa anys que aquesta era una reacció normal, davant l’estrès dels llocs nous la ment té tendència a jugar-nos males passades, els “coneguts” aniran desapareixent en funció al nous coneguts que es facin en cada lloc, res a preocupar-se... Però bé, no parlàvem de mi crec... diuen que la vida humana és moviment i sentiment, cada sentiment en porta a un altre i el conjunt dels mateixos ens fa a nosaltres, i les distàncies no són més que espais entre dos punts, i res més superable que els espais, amb la sort que entre aquests espais un pot descobrir o fer moltes coses, de fet ja ho diuen els xinesos “Hi ha gent que no s’ha mogut mai del poble i mai ha viscut en ell, i en canvi n’hi ha que quasi mai paren pel poble i en canvi són ells els veritables habitants del mateix”, suposo que la sort d’aquestes frases es que són com els culs... cada un en té un/a. Per cert, manca el consell crec... bé suposo que no seria un altre que “aprofita el temps, no importa el que facis amb ell, l’únic important és que el segon que segueix al primer sigui tan intens com l’anterior, i sempre hi haurà temps per tornar als orígens però per tornar-hi a vegades cal agafar el camí llarg.... com deia en Ramírez “equilibri”, no és el mon el que es mou al voltant nostre, som nosaltres que ens movem en el mon... la cullera no es doblega, sinó que qui es doblega som nosaltres... tot això per dir-te que a vegades val la pena somriure i no pensar massa, val la pena actuar i deixar-se portar pel que un creu que ha de ser, possiblement no sigui el més encertat, però finalment serà el que un desitja, i no hi ha equivocació més plaentera que aquella que un comet a gust..”. Per cert, l’Albert bé, i ara us deixo que faig tard ja per portar la púber al cole, però crec que aquesta és una altra història...