entrada 193 (any 2)

Visc en un continent de covards, suposo que això té les seves coses bones, com el fet que no cal que pateixi massa per la persecució vers els que són com jo, ahir estava veient la tele, i com uns pobres desgraciats es deixaven matar i torturar creient-se les promeses de la vella Europa, algú hauria d’haver-lis dit que Europa s’ha fet vella precisament per saber jugar al joc de nedar i amagar, molt possiblement des del seu segrest Europa ha aprés que un no es pot fiar ni tan sols dels Deus, a més tampoc he vist els moviments dels revolucionaris, antisistema, caps pensants, forces intel•lectuals, progres, etc.. que van sortir per altres conflictes i guerres i que ara callen com a putes, de fet ja ho diuen l’enemic del nostre enemic serà sempre el nostre amic, tot i que aquest enemic sigui un cabronàs incontestable. Vaig tornar a recordar a l’Ezra, mentre baixava la mirada a la ma, havia rebut un missatge, curt i clar, un missatge que no deixava massa lloc a la imaginació, i jo no sóc pas Europa... vaig sortir de casa, normalment un hauria de tenir un pla, un pla que com a mínim oferís certes garanties, i per si un cas un segon pla sense tantes garanties però amb un percentatge d’èxit mínim, com diuen els estrategs l’òptim és un 95-75, és a dir un pla amb un 95% d’efectivitat teòrica i un segon amb un 75%, a partir d’aquí he vist moltes animalades com enviar cossos especials a entorns que els hi són desconeguts o vendre ànimes a canvi de vots, ni tan sols vaig avaluar la probabilitat del que anava a fer, ni tan sols em vaig fer amb cap mapa de la zona, ni tan sols vaig pensar, el cotxe es va parar davant l’edifici, era graciós que el pensar en tot el que no pensava m’hagués portat tant de temps, i no era una bona senyal el descobrir tantes coses deixades anar a la ma de Deu, la frase d’un antic amic em va venir al cap “Deu no em castigarà pel que he fet, ho farà pel que vaig a fer...”, la porta de la clínica es va obrir, només hi havia l’infermera de nit, ni tan sols em va veure, no era una nit de víctimes, no cercava el terror o una demostració de poder,no era una missió search and destroy, era més aviat un hit&run cercar, trobar, fer i marxar, i si no se n’adonaven fins passats uns dies millor que millor, vaig passar com un fantasma per la primera planta, només un olor dolç a l’aire i una planta de malalts, malalts amb la mort llunyana, i per tant poca vigilància, un parell més d’infermeres despistades, la segona planta ja era un altre tema, un olor encara més dolç a l’aire, respiracions de gent a punt de morir barrejada amb la dels que els vetllaven, era graciós que a cada planta que pujava hi havia malalts més propers a morir, suposo que el subconscient havia traït a l’arquitecte qui volia que les ànimes dels morts tinguessin un camí fàcil i sense distraccions ni pèrdues possibles cap al cel, amb tot que farien els condemnats a l’infern? Quina manera de fer-lis fer kilòmetres en va, amb tot qui té l’eternitat com a condemna, suposo que tampoc l’importarà massa retardar el seu inici, la tercera planta estava totalment buida, i allí començaven els problemes poc podria explicar si algú m’hi veia, circuits de televisió vigilaven des de l’anonimat, amb tot, entre càmeres que no funcionen i punts cecs tampoc va ser massa difícil, fotudament fàcil fins que es va obrir una porta davant meu, van sortir un metge i una infermera qui van obrir la boca per deixar anar alguna pregunta idiota, una regla d’or, és aprofitar la sorpresa i no deixar-la marxar, i una altra regla més important és que no hi ha dues oportunitats i que un cop escollida una opció no val a pensar-s’hi, segurament podria donar una bona excusa però m’havien vist, dins meu quelcom em va bufetejar per tan sols pensar en opcions quan la solució bàsica ni tan sols havia estat executada, el metge començava a emetre un so, quan vaig estirar un bolígraf de la seva butxaca, vaig passar la ma fins la seva nuca i vaig apretar el cap descendentment mentre clavava el bolígraf al seu ull, la mort va ser instantània, la infermera va recuperar part de la seva consciència al veure el meu acte i un instint primari la va obligar a córrer per la seva vida, dues passes, se’m va escapar dues passes, vaig agafar el fonoscopi del metge i el vaig passar pel coll d’ella, va quedar frenada a l’aire, vaig apretar un xic més notant com la vida se li escapava, notant la seva lluita per un xic d’aire l’intentar sobreviure per malgastar-la després en marits i fills, vaig afluixar un xic la pressió, notant com destinava totes les forces a agafar aire, suposo que no es valora la seva importància fins que falta, i just aquell moment vaig apretar al màxim, la sorpresa no la va deixar reaccionar, la cames li van fallar la vaig aguantar i el seu propi pes va acabar per rematar-la, un cop sec i el coll es va partir, no anava tan malament tres plantes i només dos incidents, vaig amagar els cossos i vaig aprofitar l’avinentesa per agafar-li prestada la bata al doctor, finalment la quarta planta, allí l’olor dolç era encara més fort, un mon de falsa felicitat, un mon de bojos en el sentit literal de l’expressió, la planta psiquiàtrica, la planta més controlada, un cop d’ull i vaig descobrir els possibles incidents, dos vigilants, dues infermeres i un cap de servei, els primers pel passadís, els altres tancats en una oficina, vaig fer saltar la llum, en aquests edificis hi ha grups electrògens d’emergència, però la part positiva és que totes les tanques electròniques acostumen a quedar-se bloquejades, fet que ja em servia, van saltar les llums vermelles d’emergència, el primer vigilant va passar de la foscor a veure’m, un cop al plexe solar i l’esternó es va partir clavant-se en el cor, un de menys, el segon va veure el pas de les llum vermelles a la il•luminació tradicional, el seu somriure davant l’aparent normalitat va quedar convertida en una ganyota al veure’m aparèixer vaig clavar el genoll en el seu estómac, agafant el seu cap, un cop sec i un altre problema menys, els del despatx intentaven trobar el motiu del problema, molt assenyadament no van avisar a ningú a manca d’informació, una mirada del metge i una de les infermeres va cometre l’error de la seva vida, va obrir la porta manualment, aquesta es va obrir molt més ràpidament agafant-la per sorpresa, després del primer impacte vaig entrar la porra del primer vigilant se li va clavar a la tràquea caient als meus peus, vaig llençar la porra del segon vigilant que va impactar en el pit del cap de serveis, qui va sortir projectat contra la paret, necessitava informació i ja només quedava una infermera, no va ni poder respirar “On és?”, no podia i no volia perdre temps, vaig apretar la ma en el seu ombro i els ossos es van partir, vaig tapar-li la boca mentre ella cridava, no podia deixar que quedés inconscient i alhora havia de deixar clar que no hi havia opcions, una puntada i el genoll va agafar una forma innatural, de nou el seu aire calent en la meva ma, em va facilitar la informació que necessitava, possiblement no en tenia cap culpa, però deixaré que sigui Deu qui determini qui és innocent de qui no, la vaig deixar a la sala, al sortir vaig pitjar una sèrie de botons mentre veia la cara de sorpresa passant a terror d’ella “Crec que tindràs visita aquesta nit” li vaig dir sortint, vaig arribar a la porta de l’habitació, un cop dins la vaig veure, lligada al llit i l’expúber no perdia el seu encant ni en aquesta situació, la vaig deslligar, l’olor que desprenia no deixava dubtes, suposadament l’havien sedat per la seva seguretat, tot i que en un mon com aquell aquests conceptes tenen un cert relativisme, no tenia massa temps i de nou l’instint va poder més, vaig mossegar el seu coll, centrant-me en absorbir el que ella no necessitava, uns segons després obria els ulls, la sorpresa va deixar pas a un somriure “Has vingut” va dir amb un fil de veu “Com vols que em perdi la teva roba interior, ja et vas escapar la nit anterior, dos serien excessives”, la vaig agafar en braços sortint de l’habitació, ombres dels que abans havien estat persones, començaven a sortir de les habitacions, persones, sense la persona, veritables essències pures del que és l’humanitat, algunes encuriosides m’observaven no reconeixent-me com a part d’ells o del que havien estat, de fet no els hi era aliè, dins de l’anormalitat jo no era més que un d’ells, vaig escoltar els crits de la infermera que havia deixat a la sala, l’havien trobat, i ara els “diferents” actuarien amb ella com ella ho havia fet, en aquella planta l’ordre natural s’havia canviat, allí l’anormalitat era la normalitat, i la normalitat una aberració, no tenia temps per perdre ni pensar, vaig córrer pel passadís sentia i notava com cada cop hi havia més cors pujant cap a la planta, vaig llençar-me contra la finestra “T’agrada volar?” li vaig dir a l’expúber, l’aire de la nit ens va bufetejar fent-nos tornar a la realitat, ella va tancar els ulls i al obrir-los les llums del carrer li van donar la benvinguda. Un cotxe es va parar davant meu “Aquest no és el camí” va dir una veu, “Aquest cop t’has passat, i tot per una mortal”, es va acostar “Ara haurem de fer la feina que tu has estat incapaç de...” va callar al veure els dos punts al coll d’ella “Força intel•ligent, i ara que se suposa que hem de fer?” “Te la lliuro” vaig dir “Ja saps el que us toca fer, vas fer una promesa, ajudar i protegir, recordes?”, ell no hi estava d’acord però m’importava una merda, la va agafar i la deixar en el cotxe “Tot té un límit, i tu fa temps que l’has passat, no tinc res personal contra tu, però això no quedarà aquí”, no vaig acabar d’escoltar-lo, no era més que un humà, un pobre i prescindible humà, va callar al veure la meva cara, tenia feina i no podia perdre el temps discutint sobre el que faria de totes maneres. Amb tot la nit no havia acabat... ella va obrir els ulls, no li havia costat dormir, tampoc havia cregut que li costés massa, havia internat a la seva filla, d’aquella manera almenys creava una unitat de caixa i passava a ser la representant legal d’ella, li havia costat follar-se a vàries persones i no totes del mateix sexe, però ella sabia que el sexe era moneda de canvi “Moneda de canvi quan no es té res més a oferir, i la teva força devaluada, per cert”, la respiració se li va tallar va obrir encara més el ulls, i amb un acte reflex va obrir la llum de l’habitació, aleshores el va veure “La teva filla, és lluny, lluny de tu i d’aquest fotut lloc, i saps? No semblava massa trista de perdre’t de vista, per cert, no tenies res a la nevera que valgués la pena...” no me la vaig follar, possiblement ho hagués pogut fer, però no en tenia ganes, ni tan sols em vaig estar vaig acabar amb ella sense miraments, la vaig deixar dessagnant-se i sofrint, no em mereixen cap respecte els humans, això si, se’m va escapar un somriure al marcar el telèfon, aquest Nadal hauria de fer una bona cistella, per aquells que netegen les meves deixalles...