entrada 187 (any 2)

Ahir vaig enxampar la púber fent neteja per casa, de fet ella amb la seva sapiència juvenil diu que una persona es fa gran quan els records del passat prenen més lloc en la ment que els plans de futur, em va ensenyar una foto on hi havia quatre persones, i em va preguntar si eren els “big five” que era el que hi havia escrit en el revers de la mateixa, li vaig oferir un cafè era una història llarga, ella em va dir que les nenes no veuen cafè, tot i que a un curt de bourbon no li faria cap lleig, se’l va servir ella mateixa i es va seure al sofà esperant-me, no sé si per culpa de l’aroma del cafè o que un no és que es faci vell sinó que simplement és vell, que la meva ment va anar molt enllà, al delta del Okavango, el parc nacional de Etosha, al park nacional de Hwange, el de Kruger i finalment al de Tsavo. Hi vaig passar prop d’un mes cercant als famosos big five, de fet no era la intenció inicial, tot va començar a l’aeroport d’Amsterdam, en aquella vida era ciutadà francès (fet que no sé si em perdonaré mai), havia passat un dies a Amsterdam amb la Silvie, una ballarina del ballet nacional, admiradora de la Duncan, la nostra idea era després de gaudir dels encants de la ciutat fer un salt a unes meravelloses illes del pacífic, però heus ací que just la nit abans se li va disparar l’instint femení sobre una desgràcia a l’avió que havíem d’agafar mentre discutíem sobre l’oportunitat del pàlpit evil, van aparèixer quatre persones, de fet no crec en els amors a primera vista, però només vam necessitar dos cops d’ull per caure’ns bé, mentre fèiem un cafè els hi vam explicar la increïble però certa història de la dona amb sensacions del futur... ells van riure i ens van comentar que tenien previst fer un tour per l’Àfrica, per tal de fotografiar als big five, a la meva parella no li va semblar una mala idea, els nostres nous amics, eren dues parelles en Ianus, la Kristel, el Jack i la Berta, tot i els anys que deurien portar casats se’ls veia força bé, no era el pla que tenia pensat inicialment però un no es tanca a noves aventures, així que ens hi vam apuntar, va ser un mes increïble, fins i tot per mi, un no parar i una cacera (aquest cop ben vista) que em recordava força a les meves sortides nocturnes, amb el pas dels dies la meva parella “vident” m’anava dient que observava com cada cop més semblava que els nostres companys de viatge es comportaven de forma estranya, ja que cada dia semblava com si s’anessin alliberant i s’anés produint un intercanvi de parelles, de fet, ja li costava esbrinar qui passava la nit amb qui, no li vaig donar massa importància de fet crec que tothom té el dret de passar-s’ho el màxim de bé, i moltes vegades poc importa al preu que es tingui de pagar... El viatge anava arribant a la seva fi, quatre dels cinc ja havien caigut i el darrer el teníem ben localitzat era només qüestió d’hores que tot acabés, estàvem en un poblat prop del Chaimu Crater, amb el pas dels dies, els portadors que ens acompanyaven havien anat trencant el gel i ja feia alguns dies que prenien el cafè i menjaven amb nosaltres, de fet tots coneixíem el nostre lloc, i possiblement això facilitava les coses, he de reconèixer que no érem els típics turistes i respectàvem la feina que feien, allí cadascú tenia el seu rol i tot funcionaria mentre no intentéssim agafar papers que no ens toquessin, aquella nit un dels portadors més vells estava inspirat, no sé si pels aires o per l’ampolla del Sr. Walker que havíem decidit acabar, ens va explicar que dins de cadascú hi viu un dels big five, es va acostar a la primera parella en Ianus, era tot un búfal, un portent de la naturalesa, cos atlètic e incansable, algú que no donava mai la sensació de feblesa o debilitat, la Kristel la seva parella en canvi era tota un rinoceront, sempre anava de cara i no entenia a raons quan es ficava alguna cosa entre ull i ull, de l’altre parella el Jack era un lleó, havia demostrat molts cops una valentia i una determinació excel•lents, la Berta era tot un elefant (i no pel pes) va dir rient, sinó per la memòria, el sentit de localització i la impressió d’estar sempre a l’aguait vigilant a la resta, finalment de la meva Silvie va dir que era tota una lleopard, potser al principi no ho semblava però tenia un aire salvatge que al final captivava així com uns moviments felins i segurs, la Silvie em va mirar amb un somriure “Vaja et quedes sense animal”, tots van riure, més tard estava mirant un rierol quan el vell va aparèixer al meu costat “Estan tots equivocats”, em va dir “No és que no hi hagi animals dins teu... tu ets un animal en tu mateix, ens va costar reconèixer-te però portem anys seguint el rastre dels animals per no veure’n un quan el tenim davant, només et volíem demanar...” “Cap problema” li vaig dir “Demà tot haurà acabat i tots cap a casa" “Gràcies” va xiuxiuejar el vell mentre tornava amb la resta. L’endemà vam acabar amb el darrer dels big five, la tornada cap a Amsterdam va ser especialment tensa, no hi havia un perquè, però les relacions entre ells quatre, anaven tibant-se en funció de la proximitat a la civilització, un cop a l’aeroport i abans de marxar vaig aprofitar per immortalitzar el moment amb una fotografia, la que la púber havia trobat, ens vam acomiadar, vam intercanviar adreces i petons, vam sortir i mentre esperàvem un taxi els vam veure passar, la Silvie no va poder més que clavar-me les seves ungles de lleoparda mentre cridava “Mira, mira!!”, va passar un primer cotxe amb el Ianus i la Berta, i darrera en un altre cotxe el Jack amb la Kristel “Veus ja et deia que hi havia quelcom d’estrany, al final s’han canviat la parella!!” “Vaja, i ho diu una persona que ha deixat el seu marit i la seva filla a París” vaig dir amb un somriure, ella va arrufar aquell nas tan bufó que tenia, de fet ningú podia negar l’aire felí de la seva cara, el que ella mai va saber és que en realitat no s’havien canviat la parella, en realitat havien tornat a la seva veritable parella, jo ho havia descobert només de veure com les aliances ballaven en els dits de dos d’ells, el que indicava que no eren de la seva talla, i ho vaig reforçar quan en Jack sempre amb una copa de més em deia, que les vacances sempre han d’implicar un trencament amb tot, i fins i tot donar-se un temps de la parella, fet que prenia tot el seu sentit si un té un amic que pensa igual amb una dona tan o més maca que la teva... "El cafè!!!!" va cridar algú fent-me tornar al present just per evitar una explosió "Ja t'ho deia que tens mases coses, i algunes d'elles acabaran per matar-te o no deixar-te veure el que tens davant" va dir ella amb un somriure....