Llampecs i més llampecs, la nit serà preciosa, encara tinc una certa olor en les foses nassals que em recorda la nit passada, però el meu pensament va molt més enllà “avui moriran”, ho he pensat tantes vegades que ja no dono cap importància a veure com aquells que han compartit coses amb mi acaben per morir sota les ordres estúpides d'aquells que només hi són per manar i mai per obeir. És fàcil fer juguesques quan el que es perd no és d'un... sempre ha estat igual, mirant al meu voltant i veient les mirades perdudes, no hi ha opció per a cap final feliç, he descobert que només les pel·lícules americanes acaben bé (i no totes), la vida no acostuma a tenir finals feliços, he passat per tantes guerres, allí amagat en la foscor d'una trinxera i esperant una estúpida ordre que justifiqui l'estoc de medalles que encara es tenen pendents de ser repartides, fa temps mentre esperava per que es suïcidessin algú em va dir... “No hi ha amic tan exigent i dur com un mateix... per molt que el vulguem enganyar sempre el tenim amb nosaltres, de res serveix intentar fer-li creure que som el que no som, ell sap qui som i el que encara fot més, és que sap fins i tot el farem i el que podrem fer, i com a bon amic no ens avisa del que no podrem fer ni de com acabarem”, no estava malament, filosofia barata abans de llençar-nos contra un niu d'ametralladores alemany, la por es respirava en l'ambient havia canviat tantes vegades de roba foradada per les bales i havia tret tant de plom del meu cos que podria fer suficients soldadets de plom per contentar a qualsevol nen amb ganes de ser general sense ni tan sols conèixer el color de la sang, o el dolor que representa una ferida de bala, tothom vol ser heroi, però tothom vol ser un heroi viu, a ningú li agrada que un altre es folli la seva muller qui entre orgasme i orgasme recordarà l'heroi del seu fotut i cornut marit, a vegades no hi ha explicacions pels actes dels humans, és estúpid però un acaba per saber el que s'ha de fer, ens ho podem qüestionar i intentar capgirar, però la veritat sempre torna i acabem per reconèixer que el camí és un, agradi o no, el vulguem caminar o no, després un sempre es pot desviar i sobreviure, però el nostre amic intern ens ho recordarà fins a la sacietat, jo personalment prefereixo als estúpids que moren per idees subnormals als que juguen al despist, de fet aquests darrers em foten força nerviós, ja que poca confiança em poden donar aquells capaços d'enganyar-se a ells mateixos. Bé només pels morbosos, dir que a mig matí em va tocar canviar-me de nou d'uniforme, els forats no senten massa bé, vaig matar tants alemanys com vaig poder (sense passar-me) i em vaig canviar d'unitat, de la meva ex-unitat no havia sobreviscut ningú, un increïble pastís de carn rodejant un turó, Napoleon va dir una vegada que a vegades malbaratar homes era un estalvi de sang a llarg termini, molt possiblement ell mai va pensar en ser un dels malbaratats, òbviament estava per damunt de tota la resta, i molt possiblement el seu amic intern si pogués s'hagués suïcidat, al tenir de conviure amb algú com ell, tot i que he de reconèixer que en altres temes va ser tot un geni, té una tomba a l'alçada del seu ego.
Eissss un punt i a part!!!!, possiblement dels pocs que he fet, bé només per dir que de la darrera nit en guardo un xic, i un xic de bourbon per quan aquella que necessita de nit en vulgui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada