entrada 176 (any 2)

Allí estava, l’angelet perdut dormint al meu llit, agafant el meu braç portava estona despert, fet que no m’importa massa observant-la, va ser aleshores quan vaig decidir acabar amb allò, vaig apartar el cabell dels seu coll, fent allò pel que havia estat creat, ni tan sols vaig poder rosar el coll, vaig notar una energia que m’envaïa i m’obligava a apartar-me, la meva ment va anar forces anys enrere, normalment els vampirs no ens barregem massa en els actes dels homes, però a vegades i per obscures coincidències se’ns demana algun favor que podrem cobrar amb escreix en el futur, en el cas que ens toca tot era fotudament senzill, un senyor feudal estava neguitós ja que bona part dels seus súbdits havien decidit abandonar les seves terres i seguir a una predicadora, aquesta havia fet oïdes sordes a les amenaces del senyor i aquest cansat de perdre el temps havia decidit passar a accions més contundents, el meu encàrrec era senzill, simple i planerament matar-la, “No tindràs cap problema, no?” em va preguntar amb un somriure el senyor feudal, ni tan sols vaig contestar, els espies del senyor em van donar la localització del campament de la seva nova adversària, la nit era fosca una infinitud de tendes s’expandien concèntricament, possiblement la predicadora fos bona com a tal, però era una estratega terrible, el campament estava situa en una vall, just darrere el mateix camps de cultiu que acabaven en una muntanya, en un costat un riu i en l’altre una serralada muntanyosa que no permetia escapament, només un pas d’entrada o sortida, i el pas sense defensa, al fer el tercer pas quelcom es va tancar al voltant del meu peu i em vaig trobar suspès a l’aire, no van trigar a sortir humans contents de veure el que havien caçat, i aleshores es va iniciar la discussió de que fer amb mi, per sort (per ells) la idea de matar-me va anar canviant fins arribar a la idea de portar-me davant la Sylvi, que vaig suposar seria el nom de la predicadora, no vaig poder més que deixar escapar un somriure, un paradís sense defensa i amb guàrdies sense disciplina, aquell paradís ho podia ser ara, però tenia els dies comptats... després de caminar una estona em van portar a la tenda central, un altre dels errors estratègics, no creia possible un desastre com aquell, ni inconscientment o creient en la bondat innatural dels humans un actuaria d’aquella manera, la tenda sense guàrdia en la porta, cosa que ja no em va estranyar, un cop dins la vaig veure, ella va fer un gest i ens van deixar sols, es va col•locar darrera meu i em va deslligar “Suposo que has vingut a matar-me” va dir “No espero, que ho comprenguis, però no podia deixar que fessis mal a ningú més, així que acaba la teva feina i marxa” vaig saltar no la volia continuar escoltant era una pèrdua de temps, la meva ma la va rosar i aleshores vaig sortir llançat contra el terra, no vaig pensar em vaig projectar cap a ella, i de nou vaig rebotar contra quelcom que em va llençar metres enllà, vaig tornar a atacar i de nou res, vaig deixar que l’odi em envaís no donaria cap oportunitat a aquella humana, i de nou vaig tornar a quedar en ridícul, vaig perdre el recompte dels meus atacs que ni tan sols la van rosar, allí estava jo en una cantonada de la tenda intentat descobrir el perquè quan ho vaig entendre, “Has trigat vampir, però ara ho entens” la tenia davant va aixecar la seva ma que em va acariciar la galta, vaig notar com tot jo cremava, vaig aconseguir deslliurar-me lluitant amb totes les meves forces, ella es va apartar de mi sense canviar el seu semblant “Suposo que només es pot salvar aquell qui vol, per cert creus que et mereix cap respecte aquell a qui obeeixes?” abans de poder dir res va esclatar l’infern, crits, corregudes i unes trompetes llunyanes, la nit anava donant pas a la matinada, i jo havia estat enganyat i utilitzat com un idiota, el senyor feudal tenia uns coneixements de l’estratègia certament superiors, jo havia estat l’esquer i ara venia el gros, ella va sortir de la tenda de campanya i la vaig seguir, el sol sortia davant nostre i a l’esquena de l’enemic una altra de les meravelles de la no estratègia, suposo que Sun Tzu s’hagués tallat les venes davant un plantejament com aquell, amb tot segur que seria una mort heroica, ja que no hi havia on fugir... Davant nostre bona part de l’exèrcit del senyor; infanteria i cavalleria, que avançava ja sense cap mena de precaució cap a nosaltres, ella va continuar caminat cap als atacants, la vaig seguir a distància, just per veure com advertia als emissaris de l’exèrcit que no els hi volia cap mal, i que els hi oferia una retirada, aquests van riure obertament i ens van assegurar una mort lenta i tot menys indolora, no va caldre esperar a cap formació, les tropes es van llançar cap a nosaltres, he estat en multitud de guerres i encara en més carnisseries, però aquella seria espectacular sens dubte, i aleshores va passar, si teniu la sort o desgràcia de veure com actuen els Deus mai ho oblidareu, el terra davant d’ella es va obrir, i tots aquells dels atacants que no van poder frenar a temps van caure directament a l’infern, els que van frenar van intentar recular, però un fort vent així com una tempesta de sorra els va anar empenyent cap al forat, de sobte el vent va parar i el sol va brillar, davant meu no hi havia res, el forat ja no hi era i no hi havia rastre dels soldats, només ella, “Pots estar contenta” li vaig dir, “No es tenen aliats o triomfs com aquests cada dia”, “Vampir, no estic gens contenta d’haver privat aquest mon de les ànimes creades per Deu, he estat resant per que aquest mateix Deu em matés a mi i deixés viure a tots els altres...” “Doncs deus follar divinament” vaig dir amb un somriure “Vigila el que dius vampir, ja saps que els Deus tenen un sentit de l’humor un xic especial, amb tot, segur que ens tornem a trobar, i igual aleshores si que et decideixes a que et curin...”.
El senyor feudal passejava nerviós pel castell, els seus espies li havien donat la localització del campament i de com l’havien capturat, maleïts vampirs, sabia que la feina si no la feia ell no la faria ningú, havia enviat l’engròs del seu exèrcit coneixedor de la seva superioritat, i ara esperava noves, mataria als exploradors per fer-lo estar en aquella ignorància, tot i que va somriure al pensar com s’ho haurien estat passant, una victòria fàcil i sense masses pèrdues, per recuperar el que era seu i de pas un vampir menys, havia ordenat acabar també amb ell, estava en els seus pensaments quan un objecte li va picar els peus, va quedar paralitzat intentant que algun so sortís de la seva boca, davant seu el cap de la seva filla, “T’havia promès el seu cor?” va escoltar, davant seu mentre el veia aparèixer amb un tros de carn d’on encara gotejava sang “La teva dona ha cridat més que la teva filla, tot i que li he fet passar millor” “Tu!, maleït t’havies compromès a seguir les meves ordres i no t’hi pots negar, t’ordeno que...” no va acabar la frase, la seva llengua va picar contra una paret “Vaja, vec que ja no tens ordres a dir...”, vaig sortir del castell deixant als camperols qui ja havien conegut les noves que fessin justícia, de fet aquesta només és veritable quan un no té por de les conseqüència que comporta la seva execució, el castell va acabar per ser cremant i els nom oblidats, oblidats fins aquell dia. La púber es va remoure al llit “On estàs?” va preguntar encara mig dormida, “Aquí” vaig contestar mentre acariciava el seu cabell “No em despertis tard, voldria veure aparèixer el sol amb tu de nou...”