entrada 183 (any 2)

A vegades el subconscient ens juga males passades, ahir vaig escoltar unes declaracions que no van poder més que fer-me somriure, després d’una cursa li preguntaven al segon que pensava del primer (qui l’havia avançat tot just abans d’arribar a l’arribada), bé doncs el personatge va començar dient “XXX es un zorro viejo” hi va haver un canvi en les seves faccions un cop dites aquestes paraules, i en la següent pregunta va aprofitar per deixar anar un “XXX es un perro viejo”, bé, possiblement algú no notarà la diferència, però si es fa una breu recerca entre la sapiència popular, es descobreix que és molt diferent ser una “guineu vella” que un “gos vell”, de fet els valors presumibles a cadascun d’aquests animals són del tot antagònics, i posats a parlar amb certa correcció, crec que l’expressió seria la de “Gat vell”, que ni gos ni guineu... però és clar que es podia esperar... de fet investigant un xic els hàbits d’aquest nou erudit un descobreix que cultiva el seu cos pràcticament tot el dia, dedicant la resta a perfeccionar la seva “persona” en el sentit més clàssic de l’expressió i poc més, així doncs, la pregunta seria... i on cau la cultura en tot això?, suposo que per aquestes persones Esopo, Verne, Salgari o Robertson no deixen de ser possibles jugadors de la lliga grega, francesa, italiana o anglesa, aquest és un dels errors de considerar el clàssic com a vell i per deferència com a caduc, al final suposo que se’ns hauria de jutjar pel que fem (entenent que el que fem és allò pel que estem més ben preparats) i també pel que som, i heus ací el problema, perquè a vegades el que som dista molt del que un entén com un mínim a ser... crec que és fàcil i bo ser allò que explota les nostres qualitats naturals, amb tot l’excel•lència es troba en ser bo en allò que contradiu les nostres qualitats innates, en la capacitat de convertir una debilitat en una fortalesa, com em va dir algú fa molts anys prop de Kyoto “No tinc debilitats, faig d’aquestes la meva oportunitat, i no tinc fortaleses, ja que aquestes sempre acabaran per ser debilitats”, de fet un que és un romàntic encara les recorda i les fa seves, tot i que són frases velles per a temps passats, molt possiblement actualment no hi ha temps per aprendre o pensar, esteu massa preocupats d’aprofitar el moment per sobresortir i tenir un paper amb el màxim de presència en l’escenari, i parlant d’escenaris... Ja han deixat anar a l’Albert, al final han acceptat la seva declaració que va estar tota la nit amb mi, i de pas m’ha cobert les esquenes, suposo que aquest fet torna a donar validesa a la teoria de jocs, on la millor opció no és sempre l’òptima sinó aquella que ens pot fer menys mal. Aquesta nit pensant en Kyoto i en la gent que allí vaig conèixer he recuperat un vell escrit que us deixo a continuació (aviso que és un escrit encara més prescindible que tot el que porteu llegit fins ara, així que us el podeu saltar a gust de cada lector)...
No tengo padres;
hago del Cielo y la Tierra mis padres.
No tengo poder divino;
hago del honor mi fuerza.
No tengo recursos;
hago de la humildad mi apoyo.
No tengo el don de la magia;
hago de mi fortaleza de ánimo mi poder mágico.
No tengo vida ni muerte;
hago del Eterno mi vida y mi muerte.
No tengo cuerpo;
hago del valor mi cuerpo.
No tengo ojos;
hago del resplandor del rayo mis ojos.
No tengo orejas;
hago del buen sentido mis orejas.
No tengo miembros;
hago de la vivacidad mis miembros.
No tengo proyecto;
hago de la oportunidad mi designio.
No soy un prodigio;
hago del respeto al Dharma (Doctrina) mi milagro.
No tengo principios;
hago de la adaptabilidad a todas las cosas mis principios.
No tengo amigo;
hago del espíritu mi amigo.
No tengo enemigo;
hago de la distracción mi enemigo.
No tengo armadura;
hago de la benevolencia y la rectitud mi armadura.
No tengo fortaleza;
hago de la "sabiduría inmutable del espíritu" mi fortaleza.
No tengo espada;
hago del "silencio del espíritu" mi espada.