entrada 172 (any 2)

M’agraden les muntanyes, de fet igual per això hi visc rodejat d’elles, tot i que he de reconèixer que les enganyo amb el mar, possiblement aquest no sigui més que un resultat natural a la meva masculinitat, i la incapacitat que tenim de centrar-nos en un sol plaer... De fet com algú em va recordar, visc en una orgia contínua, de fet les muntanyes foradant el cel, representen allò que el Langdon, i el Teabing intentaven explicar a la Sophie... formes de pedra, penetrant la fragilitat del cel, amb el núvols com a darrera protecció de la virginitat d’aquest, i de tant en tant les muntanyes acaben tacades de blanc, perquè no us creureu que la neu cau del cel oi??, i si portem encara més lluny aquesta imatge de formes fàl•liques penetrant el cel, un podria concloure que l’ascensió per part d’una noia a una muntanya, no indica més que el doblegament i el domini de la masculinitat de la pròpia terra a la feminitat invasora, així que cuideu-vos de les noies que pugen muntanyes i venen a les cites amb una bossa gran, i a més et diuen “Posa’t a quatre potes i relaxa’t...”, Així com la caiguda en paracaigudes, no representa més que el tornar a néixer ( i a vegades mai tan ben dit...), tot i que per experiències sempre em quedo amb el mar, tornar a casa després d’haver estat lluitant hores amb ell és una de les satisfaccions més grans que podem tenir, no se’l guanya mai, només en dóna una nova oportunitat, i això per algú que fins i tot és més vell que jo ja és. Bé, ahir el meu kohai va aparèixer amb el cabells de color.. de color... bé de color, com a resultat d’una juguesca, és el que té ser anti barça l’any del triplet... tot i l’aspecte de psicòpata estava content, els del barça li havien reconegut obertament que ells no s’haguessin tenyit en cas de perdre l’aposta, en el fons la juguesca era una excusa hi havia altres coses a demostrar, i mira que ahir parlava de guants... girant la frase aquell qui agafa o tira el guant em mereix tot el respecte, i possiblement per això sigui el meu kohai, suposo que tots el que practiquem kendo tenim un xic d’aquella malaltia que es diu romanticisme, som éssers fora de temps i jo que porto segles en aquest mon sé de que parlo, en un mon sense regles o on només hi ha una regla, que es resumeix en “no hi ha regles” o “tonto l’últim”, aquells que es mouen guiats per un codi que no extens però si profund hi tenen certa dificultat, amb tot i de forma màgica al final un descobreix que és precisament aquest codi el que ens permet de sobreviure en aquest mon, ja que ofereix un punt de referència on tot hi pivota, i des del qual es pot donar explicació i resposta a tot, sempre que puc rellegeixo el Hagakure, una obra curta però intensa, una obra desfasada i sense sentit avui en dia, però una obra que ens diu el que era, i del que érem som... Fa segles passejava per un jardí veient un majestuós arbre, quan una persona em va preguntar “Saps quina és la missió d’aquest arbre?”, “Créixer” vaig contestar, sempre he tingut debilitat pels koans, i abans fins i tot, em creia capaç de contestar-los sense pensar massa, ja que el pensament és precisament allò que volen evitar aquestes endevinalles, el monjo va somriure “No, la missió no és créixer, créixer no és més que el resultat natural del pas del dies, la seva missió és créixer bé i mai oblidar que és un arbre, i que aquest coneixement no li provoqui la pena de no poder ser allò que no és, ni la supèrbia de creure’s millor per ser el que és” fotut arbre, allí estava un element vegetal amb la clau de l’equilibri universal, quelcom que els humans heu estat incapaços d’acceptar...