Hi ha dissabtes que tot va bé fins que algú té la mania d'enviar-ho tot a donar pel cul, i aquest algú era l'imbècil que estava trucant a la porta, bé per ser sincer no un algú sinó més aviat tres ninguns, amb tot sempre he tingut un respecte per la policia així que un cop la porta oberta vaig dibuixar un somriure, no es digués que els hi fes mala cara “Bon dia” va dir un dels agents sense poder acabar la frase “Malparit!” vaig escoltar just abans de veure com una figura es tirava damunt meu, l'hagués pogut evitar però un mai fa un lleig al contacte d'uns pits vells però ben cuidats a primera hora del matí “Senyora, senyora!!” va començar a dir la companya de l'agent mentre intentava treure'm del damunt aquella gata amb zel sense zel (per sort Deu és savi i li havia tret el zel feia temps, no m'imagino aquella gata en un zel real, no vaig poder més que somriure al pensar que segurament havia acabat amb més homes que jo dones), “Perdoni, però la senyora l'ha denunciat, ja que creu que té a la seva filla, i aquesta és menor... com comprendrà” aleshores hi vaig caure, música, no sabia si havia estat abans, en el moment o després d'obrir la porta però ara arribava clarament quan l'Albert va obrir la porta del menjador, Linkin Park amb el seu Numb...
Can't you see that you're smothering me,
holding too tightly, afraid to lose control.
Cause everything that you thought I would be,
has fallen apart, right in front of you.
(caught in the undertown, just caught in the undertown).
Every step that I takE is another mistake to you.
(caught in the undertown, just caught in the undertown).
And every second I waste is more than I can take.
I become so numb, I can'T feel you there,
Become so tired, so much more awaRe.
I'm becoming this, all I want to do.
Is be more like me, and be less like you.
Els agents al veure'l van canviar la cara, suposo que tenien alguna que altra notícia a donar-li jo encara no havia parlat amb ell, es va acostar a la porta saludant-los obertament, “Si voleu veure un monument...” va començar a dir parafrasejant la frase de la catedral de Sant Paul, l'agent va escurar-se el coll colpejant dissimuladament al seu company, aquest encara tenia la cara de sorpresa “Perdona Albert, però ens tindràs d'acompanyar...” “Cap problema” va dir l'Albert amb el seu millor somriure, aleshores em va veure el mirava un xic per sota el melic, va baixar la mirada i aleshores hi va caure.... “Ostres, potser que em vesteixi...”, Deu beneeixi el bourbon i la capacitat que té de provocar situacions com aquelles, tot començava a encarrilar-se o no... “Bon dia” va dir una veu darrera meu, la púber va aparèixer només amb una de les meves camises, “Ostres, mare! m'has vingut a buscar?, bé així m'estalvio el bus, un segon que em vesteixo i de pas m'invites a esmorzar” ningú va dir res, l'Albert va tornar a aparèixer i se'l van endur tot dient que el seu tema era molt més seriós que el malentès que semblava que hi havia allí. Vaig convidar a la mare a entrar, ella va acceptar suposo que sospesant la possibilitat de matar-me o almenys capar-me, la vaig convidar a un cafè i vaig anar el suficientment lent per tal que pogués veure les tres habitacions que s'havien fet servir aquella nit, ella no era estúpida era mare i a més la mare de la púber, la púber havia sortit a ella, el seus ulls blaus van analitzar tota la casa desaprovant cada centímetre de la mateixa, cosa que em va fer sentir orgullós, podria haver estat l'avi del seu besavi, i en canvi em sentia molt més jove que ella, la vaig invitar a un cafè, la seva filla es va fer rogar va sortir del bany i fent una ganyota li va dir a sa mare “Cafè?, no saps que et fot nerviosa i de mala llet, ara no pararàs de taladrar-me fins arribar a casa, no et fot!” brutal, brutal, i mentre Linkin cantava el futur...
But it's like no matter what I do, I can't convince you
To just believe this is real
So I, let go watching you turn your back like you always do
Face away and pretend that I'm not
But I'll be here cause you're all that I've got
Van sortir, i la púber va fer sortir primera a la seva mare es va girar i em va dir “No podràs escapar eternament, tinc més temps que tu... i a més jo estaré aquí perquè tu ets tot el que vull” “Tinc” vaig dir corregint-la “Vaja, ja et tinc?” va somriure i em va deixar un petó, vaig tancar la porta maleint-me pel fet que una púber m'hagués enganxat en una joc de paraules com aquell, vaig tornar al menjador arrancant l'ordinador, uns minuts després (tots sabem el que implica el senyor finestretes) i el poc cafè que em quedava va tacar la meva camiseta dels smashing, definitivament la noia que estava ensenyant quelcom que si que calia analitzar si s'expandia o contreia i deixar l'univers en pau, hauria de netejar-me la camiseta, esperant que fos una excusa suficient per fer la caure... Linkin Park ara tronava amb el seu bleed it out, per Deu això si que és una cançó...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada