entrada 198 (any 2)

Qualsevol forat fosc en qualsevol fotut lloc d’aquest mon, tancat, sense llum ni aliments, amb la plena seguretat que no hi ha res a l’atzar tot està planificat i dissenyat per trencar-te, costa però fins i tot en aquests llocs un pot tancar els ulls i deixar passar el temps, el temps aquí no es gaudeix i aleshores és fàcil creure que es pateix... el difícil és acceptar que el temps simplement passa, he aprés fins i tot en aquest forat a les fosques a entendre el seu tempo, tot ho té, una pulsació que indica el pas del temps que crea marques invisibles de l’ara i el després, obro els ulls tot i saber que poc hi veuré, de sobte i com ja fa no sé quan de temps una explosió de llum m’encega momentàniament, sempre la mateixa veu “Qui ets?”, “Què ets?”, “Què prefereixes: ser algú o ser quelcom?”, foscor de nou, no contesto no hi ha aliment, i molt possiblement si que hi haurà una sessió de reeducació (magnífic concepte per justificar atrocitats), el problema no és el mon el problema és un mateix diuen, foscor i més foscor, però amb un somriure que no es digui... el temps passa, finalment han aconseguit que ja ni recordi el que porto tancat, privació dels sentits en diuen, un pot tornar-se boig (si ja no ho està) pensant en el que pot passar, suposo que és el que desitgen que un pensi, que un lamenti la seva situació i que un desitgi una sortida, un nou somriure, estic bé, on millor?, he de reconèixer que s’han esforçat, ni una escletxa de llum, ni un so, ni un moviment, només les explosions de llum que anticipen la creació, el meu univers sencer canvia, aleshores el moviment, el soroll i moltes més coses m’envolten, suposo que desitgen embotar els meus sentits precisament per descentrar-me, instintivament ja he aprés que llum implica dolor i que la foscor porta la pau, no sé quants cops he escoltat la pregunta, em vaig enganyar considerant les preguntes com a fites temporals que indiquessin el temps que portava allí “Qui ets?”, “Què ets?” “Què prefereixes: ser algú o ser quelcom?” no hi ha resposta, és una forma més de tortura, un intent de fer creure que hi pot haver una resposta, l’aire cada cop resta més viciat suposo que no esperaven que aguantés tant sense llençar-me de cap contra una de les parets, crec que els hi facilitaria força la feina i els hi solventaria la papereta de tenir-me allí, tots formen part del mateix circ, ells són el que són perquè jo soc el que soc... tanco els ulls em centro en la meva respiració un ritme que tot i voler-lo trencar segueix allí, tot té un tempo fins i tot els captiveris, tot és qüestió d’acceptar-ho, però el mon està allí fora voltant i voltant, i un té la sensació que s’ho perdrà tot, possiblement aquest pensament faria defallir a més d’un i pactar amb el diable, però la resposta és... un cop s’ha pactat i l’altre part té el que desitja quin valor representem nosaltres per ell?, de nou l’explosió de llum i les preguntes, conec el tempo de cada paraula, de cada gir, de cada accent... “Qui ets?”, “Què ets”, “Què prefereixes: ser algú o ser quelcom?”. Finalment un dia la porta s’obre i no entra ningú, poc importa qui o que ho ha fet, una sortida que no implica una llibertat, a vegades un prefereix els llocs petits i coneguts, tot i que no és el meu cas, no podria assegurar si hi havia algú més, o tot i poder-ho assegurar més aviat no m’importava si hi havia algú més. Aquesta nit m’he despertat amb les paraules, fa anys que em persegueixen, i ja les he fet amigues, em porten a temps passats quan l’existència tenia un valor diferent a avui en dia, amb el pas del temps he trobat la resposta a les preguntes... “Qui ets?”, “Què ets?”, “Què prefereixes: ser algú o ser quelcom?”