entrada 180 (any 2)

Ahir estava a punt de sortir a sopar quan van trucar a la porta, odio les visites inesperades i més les que són com aquella, no em va caldre obrir la porta per saber qui hi havia darrera, l’Albert (i després de la putada de la seva visita, que es foti si poso el seu nom...), un dels del dinar, més exactament el pare de la criatura, es veu que la mare amiga de la ensenyaconys del migdia (per més indicacions), havia parlat amb la dona de l’Albert explicant-li que feia el seu marit quan ella no hi era, i la seva parella tota molesta li havia demanat que truqués demanat disculpes, ja m’imagino el quadre, ella dient “Ara trucaràs demanant disculpes! Com em dic Anna que ho faràs!” i ell en un raconet dient “No”, i així ad infinitum, i és clar el fill acollonit del que ha fet el pare per tal que li cardin una bronca com aquella... Total que segons l’Albert i després de quatre bourbons, la culpa és d’ell, té un problema segons la seva parella pateix el síndrome de Peter Pan, i per si fos poc li ha fet agafar a ella el de Wendy (i ull que està calculant el que li haurà de pagar per haver-la posat malalta), i va el gilipolles de l’Albert i s’ho creu, a vegades em pregunto com és que he triat amics com aquells, on està el que eren i com desfer-se del que són... el cinquè bourbon va servir perquè em digues els síntomes “Segons l’Anna que ho ha llegit en una revista de les seves” ull a l’entonació de “les seves”... “Estic cardat, segons ella tinc: immaduresa, narcicisme, irresponsabilitat, rebel•lia, còlera, dependència, negació al pas del temps, manipulació i que em crec més enllà del bé i del mal, i que ho canvio o que ja veure’m, que ella passa d’estar malalta per culpa meva”, vaig apurar el meu bourbon i l’ampolla de Turkey va perdre part del seu valor, de fet pel que jo sé el Síndrome de Peter Pan, no és cap malaltia com a tal, o almenys no està al manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals, i tot i que hi fos, vaig recordar el que havia dit, intentant veure que s’esperava de nosaltres... ser madur, no cuidar-se en excés, ser responsable, acceptar el que ens ve, manso, no necessitar a ningú, amargar-se pel pas dels anys, no aprofitar les nostres virtuts en el nostre favor, i creure’s un desgraciat com qualsevol altre.... vaja un xollàs per la parella, qui no voldria algú així, però la gent és com és i malauradament no com volem que siguin, vaig assaborir de nou el bourbon “Albert i el teu fill..” “Ja ho sé, no és meu” va dir mentre intentava descobrir el fons del got, no vaig poder més, em vaig aixecar i vaig sortir al balcó, fa anys en una nit etílica algú em va dir que nosaltres no canviàvem, que no deixàvem de ser golfos per naturalesa, llops solitaris que eventualment ens ajuntàvem si el premi ho mereixia, quan un animal porta molt de temps pres diuen que perd la brillantor en la mirada, de fet tan se m’enfot, suposo que tothom pot triar el seu destí i en bona part és culpable de com acabi, i jo no estic en aquest mon per ajudar a aquells que no es volen ajudar a ells mateixos, vaig agafar aire i em vaig deixar caure, ja no era divertit estar amb l’Albert i el bourbon m’havia obert la gana...