entrada 179 (any 2)

El primer sopar amb la Lilith va ser excel•lent, de fet tenia raó la millor sang de les contrades, no ens vam dir res, un self service al gust, un cop reposades les energies la vaig veure somriure “Tens lloc on dormir?”, la Lilith era preciosa inclús si no consideréssim la seva naturalesa vampírica la que li conferia un plus de bellesa, no em va sobtar que algú decidís convertir-la, en certa manera era una obra d’art viva, un cànon de bellesa per a futurs artistes, “No hem van convertir, o almenys no com et penses, una decideix ser el que vol ser”, vaig ser educat i no vaig contestar tot i que sabia que poc o res hi havia de cert en aquelles paraules, sempre he odiat els silencis, hi ha gent que dirà que són els moments clímax de les relacions, per mi no deixen de ser un pèrdua de temps i un acte egoístic de tancament en un mateix, ella va somriure aixecant-se “Segur que et puc fer un forat a casa”, tenia la casa al centre de l’aldea fet que no era gens normal, “Ja t’he dit que no m’amago, aquí tots saben el que sóc, i fins i tot n’hi ha que donarien l’ànima per poder entrar i passar una nit amb mi... de fet tu tampoc podràs amagar la teva naturalesa si demà surts de casa” “I que els hi has ofert a canvi?” “Poca cosa, els hi he garantit que no n’hi haurà cap més, bé algun passavolant com tu, però cap altre resident fix”, havia pactat allò que nosaltres complim per naturalesa, no vaig poder deixar de somriure pensant com havia enganyat als humans, “Amb tot pactar amb humans...” “Uis, ja ha parlat el vampir alfa, no saps que els pactes estan per ser trencats?, el meu pacte no m’obliga a res que no fes naturalment, i a ells els hi dóna una falsa idea de control que mai tindran”, “Heus ací que us envio com a llops entre...” “Ovelles” va dir ella acabant la frase mirant-me, de fet no érem tan diferents, en algun moment ens havíem creuat o havíem tingut amics comuns, va somriure amb el seu veritable somriure, anys o fins i tot segles havien passat com a segons, a vegades passa, coneixem massa gent i ni tan sols nosaltres els recordem a tots, però tenia clar que a algú com ella la recordaria. Des de les hores, la vaig anar veient, no hi havia un termini fix ni cap motiu en especial, no us penseu que els Deus fixaven les nostres cites o trobades, no em crec tan important, vam compartir molts sopars i riures i fins i tot (i per error... que queda bé dir-ho, algunes nits de sexe), no la vaig considerar mai la meva parella, de fet en un mon com aquest es necessita d’algun referent que no ens faci perdre l’horitzó, algú que ens digui a cau d’orella “Recorda que ets immortal, en un mon mortal, i que la raó és el primer que es perd quan un està en un mon que no li correspon”, possiblement va ser l’única amb qui es podia parlar amb plena consciència del que érem... No vaig esperar mai tenir-la tota l’eternitat, sé per experiència que tot té un fi, Deu és massa curós amb la seva immortalitat com per compartir-la amb els altres, però mai havia tingut una relació com aquella, bé mai fins l’arribada de la púber, però el temps juga en contra, la púber creixerà i jo com Peter Pan possiblement no encendré el llum per por al que pugui trobar... i per algú que no hauria de tenir por a res ja és acollonant.