Algú em va dir fa temps que la pèrdua d’algú té dos mesures: la llàstima pel que es perd i la llàstima per tot allò que perdrem, ahir era la nit de Sant Joan nit ancestral de canvis i senyals... estava per casa mentre l’expúber intentava trobar un conjunt que combinés amb la seva roba interior (manies de dona suposo), estava fent temps veient com un grupet de subnormals intentaven a base de petards enfonsar un edifici, la meva ment va volar a altres explosions i guerres, un n’ha viscut moltes al llarg del temps i en té forces per recordar i explicar, aleshores un brunzit del mac indicava que estava força cabrejat ja que algú l’havia despertat via missatge de xat, que pel to del brunzit semblava que li havia entrat pel cul i vomitat a la pantalla, LP ja avisaven...
I've lied to you
The same way that I always do
This is the last smile
That I'll fake for the sake of being with you
The sacrifice of hiding in a lie
The sacrifice is never knowing
Why I never walked away
Why I played myself this way
Now I see your testing me pushes me away
Em vaig seure estranyat que aquella persona s’enrecordès de mi, i més precisament aquella, nit vaig contestar educadament i aleshores, just a la quinta pulsació de la tercera paraula de la sexta frase, ho vaig notar, aquella persona havia mort, no sé que havia tingut amb ella, però si mai hi havia hagut quelcom havia desaparegut, vaig aprofitar per omplir-me un curt de wild turkey, forces vegades he intentat lluitar contra el que percebeixo, una guerra sense caserna (cuartel per a molta gent...) entre els hemisferis dret i esquerra del meu cervell, la conversa no anava, possiblement perquè mai hagués tingut ni de començar, que es diu quan no sé sap que dir? o quan es té la sensació que tot el que es digui, no serà res més que un conjunt de lletres amb més voluntat que altre cosa?, estava pensant ja que la conversa no implicava massa despesa mental, LP acabaven per donar en el clau..
I put my trust in you
Pushed as far as I can go
And for all this
There's only one thing you should know...
I tried so hard
And got so far
But in the end
It doesn't even matter
I had to fall
to lose it all
But in the end
It doesn't even matter
La expúber, va entrar i si realment la roba interior conjuntava amb el que portava externament, possiblement no calia ni sortir de casa “Eisss, que no m’he vestit així per acabar al llit sense passar per la porta” va dir ella endevinant els meus pensaments “A més, m’han dit que en nits com aquesta és de poques les nit on un pot veure morts, uffff, no t’espanta ni una mica?” va sortir renegant no sé que del perfum... “Veure morts?, espantat?” bé suposo que els humans ho estarien, jo vaig tancar l’ordinador aquella nit ja n’havia vist una de morta, tot i que possiblement ella ni ho sabia, la mort és pèrdua en tots els sentits, i jo havia perdut algú amb qui fins aquella nit el temps compartit es contava per gaudiment i no per sofriments...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada