“Crec... que per res d’aquest mon tornaria a viure els tres anys que vaig passar allí (al Rugby School)... puc dir honestament, que si hagués estat resguardat de la molèstia nocturna, la duresa de la vida diürna se m’hagués fet, en comparació, moltíssim més suportable”
Ummmm, una altra víctima de la nit i a més esquerrà... que més es pot desitjar, gent com aquesta és la que un desitja trobar-se cada cop que tanca la porta, possiblement esclaus encara de normes escrites per no ser oblidades, i la gràcia està en el perquè necessita una norma d’estar escrita per ser recordada, quan les normes naturals les coneixem de forma instintiva i sense necessitat que ens les ensenyin, molt possiblement algú ha intentat convertir el tornassol que sou els humans en una sola línia genètica, la de la normalitat i l’avorriment, amb tot cada certs anys sempre apareix algú que trenca el motllo, possiblement Neo no estava tan allunyat del bo del Charles, conegut com a Lewis...
Bé, espero que ara no aneu corrents a l’habitació del vostre fill/a a decomissar l’exemplar de l’Alícia en el país de les meravelles....
Amb tot, us deixo una de les seves fotos, així vosaltres mateixos podreu jutjar i/o opinar...
Per cert, la noia es deia Alícia, vaja quines casualitats (algú amb mala idea segur que diria que portar-la al país de les meravelles era tot un objectiu...), i més encara en la següent poesia...
A boat beneath a sunny sky,
Lingering onward dreamily
In an evening of July--
Children three that nestle near,
Eager eye and willing ear,
Pleased a simple tale to hear--
Long has paled that sunny sky:
Echoes fade and memories die.
Autumn frosts have slain July.
Still she haunts me, phantomwise,
Alice moving under skies
Never seen by waking eyes.
Children yet, the tale to hear,
Eager eye and willing ear,
Lovingly shall nestle near.
In a Wonderland they lie,
Dreaming as the days go by,
Dreaming as the summers die:
Ever drifting down the stream--
Lingering in the golden gleam--
Life, what is it but a dream?
Bajo un soleado cielo, una barca
se desliza calladamente
en el sueño de una tarde de verano...
Tres niñas se acurrucan muy cerca,
los ojos brillantes, el oído atento
quisieran oír un sencillo cuento...
Mucho ha ya de aquel soleado cielo,
se apagan sus ecos y su recuerdo...
El gélido otoño ha muerto aquel julio estival.
Mas su espíritu..., aún inquieta mi ánimo:
Alicia deambulando bajo cielos
que nunca ojos mortales vieron.
Aún querrán niños un cuento,
los ojos brillantes, el oído atento
acurrucándose amorosos a mi lado.
Penetran en un país de maravillas.
Soñando mientras pasan los días,
soñando mientras mueren los estíos.
Siempre deslizándose con la corriente...,
siempre flotando en ese rayo dorado...,
la vida, acaso, ¿no es más que un sueño?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada