Avui serà un dia estrany i ull que l’adjectiu d’estrany no implica cap negativitat, és més implica un interès per cada minut dels que van d’ara fins aquesta mitja nit, de fet avui ja ha començat de forma rara, despertar-se tenint quatre ulls a escassos centímetres i notar l’alè de la darrera porqueria que vas donar a menjar als teus gossos, ja és quelcom que a primera hora acostuma a marcar la resta del dia, que et desperti la púber tot dient que arribaràs tard al cole “ja que l’has de portar”, també és una senyal que hi ha una alineació planetària en marxa de conseqüències desconegudes... arribar al cole, i trobar-te la mare de la púber esperan-te mirant el rellotge demostra que no només els pilots de rally o fórmula 1 tenen laps a assolir, tot i que per la cara suposo que m’he salvat pels pèls i que passo a la següent Q la que sigui, i si a més quan la púber entra per la porta es gira i et diu... “No t’havia dit que la mare vol parlar amb tu?” ja acabes per flipar, perquè de nou algú qui encara no sap la diferència entre la crítica de la raó pura de la raó pràctica i sa puta mare, te l’acaba de jugar, amb les preses encara no havia esmorzat (humanament parlant), així que accepto compartir el cafè amb la mare de la púber tot i conèixer que acabaré per pagar jo el cafè, i ja són collons pagar el cafè i no poder triar amb qui prendre’l, la conversa ha anat sobre les tonteries de sempre: el temps, les vacances a vista, el cap de setmana, etc... i aleshores ha començat a decantar-se cap a temes més importants per la senyora que tenia allí davant, després d’explicar-me el que ja sabia, una trista família desestructurada etc... m’ha preguntat per la seva filla, moment que he aprofitat per acabar-me el cafè i deixar passar una estona, ella ha agafat aire i ha obert la boca per treure’s el gran pes que suportava “Suposo que deveu prendre proteccions?”, ben fet, amb un parell d’ovaris, m’ha costat força no deixar escapar un somriure, he deixat la tassa, l’he mirada amb la cara de bon minyó i he contestat “No t’ha dit, perdona que et tutegi, espero no et molesti, però no t’ha dit que vol ser mare?”, la cara d’ella ha sofert un canvi total, tot el control, l’intent d’aguantar-se ha explotat en un instant... “Ets un fill de puta!” m’ha espitat aixecant-se, suposo que aquesta devia ser la fase prèvia a la transformació en l’increïble Hulk, “No he tingut una filla i l’he pujada, perquè un desgraciat com tu me la prengui...” “Veus en això tens raó, has tingut una filla que t’ha arruïnat la vida, per tal que quan sigui gran la venguis a qui vulgui el seu cognom, i que de pas et permeti retirar-te i no patir més, ja que aleshores la filla pagarà el deute amb la mare...” “Ella em pertany!, i farà el que jo voldré” no havia costat massa, de fet gens, suposo que ella ja venia amb les ganes de dir-m’ho, m’he aixecat agafant una cadira de la taula del costat, “I quant et dec?” va dir una veu darrera seu, ella s’ha quedat blanca, suposo que li hagués tingut de dir que la púber s’havia apuntant a l’esmorzar “Quant et dec?” va tornar a preguntar “Pagaràs per mi?” em va dir mirant-me, “Prometo que no tindràs queixes” mai he dubtat de la púber, però la vida es una merda segons quan, suposo que he estat més a gust en veritables matances que no pas allí i en aquell instant, un entén i suporta la destrucció dels cossos, per sempre se m’ha fet difícil d’aguantar la destrucció de la persona, suposo que avui la púber ha passat de ser nena a dona, i ja no té gràcia el sobrenom, avui la púber ha passat a ser algú que ha vist com un no es pot fiar ni de la seva família, la mare ha marxat (sense pagar el cafè), i la expúber s’ha assegut a la taula, un pot intentar demostrar que és fort i que res l’importa, però tots teniu el punt a partir del qual us trenqueu, ho ha intentat però finalment no ha pogut més i unes llàgrimes han envaït el seu rostre, llàgrimes de ràbia i de còlera, una nova catarsis en un cos jove, suposo que cremaré en l’infern per això, però tinc tantes sessions de caldera a les meves esquenes que una més no importa....
Tomoe, va dir un cop que inicialment i per desconeixement tots els humans esdevenen irresponsables, amb els anys i el coneixements s’esdevé responsable dels propis actes, i al final un es torna responsable del actes d’aquells a qui es forma i de qui es forma part, finalment, l’excés de coneixements fa que els nostres actes tornin a ser considerats pels altres com a irresponsables, no perquè ho siguin sinó perquè no els entenen, i un aleshores es pregunta si els coneixements que s’han adquirit al llarg dels anys, ens fa molt diferents de la irresponsabilitat dels nostres actes quan érem nens... o igual ningú entén als nens de la mateixa manera com ara no ens entenen a nosaltres....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada