entrada 178 (any 2)

Per molts anys que passin sempre tinc la mateixa sensació, poc importa com de bo siguis o el domini de la tècnica, si quelcom he après és que tot això només serveix per impressionar a aquells que no val la pena impressionar, sempre es nota un nus a l’estómac... s’agafa aire i es mira per primera vegada seriosament a l’oponent, fins ara qualsevol altre, però a partir del moment que es planta davant nostre comença a formar part de nosaltres mateixos, ell farà públic el nostre nivell i nosaltres el seu, l’oponent no deixa de ser més que una part de nosaltres mateixos, un intenta veure’l com un tot; és ràpid abans no es comença però ja val la pena determinar si hi ha punts febles, si hi ha cap indici que ens indiqui que cal fer, es tanquen els ulls i s’intenta focalitzar-lo, els anys de pràctica ens han de dir si mai hem viscut quelcom semblant i el que és més, com va anar aquella vegada... obres els ulls i esperes l’ordre, tres passes i procedim a fer el sonkyo, aleshores comença l’engany podem fer creure que tenim problemes d’equilibri o que estem nerviosos, només cal esperar un petit canvi en les faccions de l’oponent per determinar que és influenciable, un veritable oponent ni tan sols caurà en els nostres actes, un veritable oponent no ens mirarà externament, un veritable oponent ja estarà dins nostre, toca aixecar-se, dos crits ressonaran en la sala, i la turmenta començarà, llampecs de bambú amb trons acompanyats de crits que acompanyaran els primers quaranta cinc segons, és aleshores quan encara som formals i educats, un fa el que creu que ha de fer i el que li han ensenyat, passat el minut un es pregunta si el temps s’ha parat, quan es porta allí? Segons, minuts, hores? Tot es torna relatiu, un intenta acompasar la respiració dominar els batecs del cor, evitar els enganys de l’altre, però res funciona, al final som el que som, aleshores es somriu, i s’abandona la raó i l’aprenentatge, un podria atacar amb els ulls tancats, l’instint agafa el protagonisme si no es pensa un és més ràpid tot i que també més influenciable i cregut, però no es pot tenir tot en aquest mon, diuen que en la vacuïtat hi ha el mot i la realitat, jo prefereixo sentir la ràbia i la impotència, els errors d’avui han de ser l’aprenentatge del demà, al final, no importa qui guanyi o el temps, al final un dóna un veritable sentit a l’expressió molon labe...