entrada 191 (any 2)

Ja vaig avisar, que ahir seria un dia estrany, i si el matí va començar revolucionat la tarda no podia ser menys, ahir estava convidat a una presentació de llibres també conegut com a tertúlia literària, o com deia la invitació “Una obertura a mons millors en temps de crisis: El salt de fronteres sense passaport amb els sentiments com a únic equipatge”, no són actes del meu grat, però que hi farem els segles que un porta arrossegant-se per aquest mon el fan procliu a que el convidin a misèries com aquestes, vaig arribar tard amb la idea de marxar aviat, i de sofrir el mínim entre aquestes dues fites temporals, amb tot i gràcies a una putada de sort, l’acte va començar amb retard el que va engegar el meu intent d’escurçar-lo per baix i se’m va seure una rosa tetona siliconada al costat que va mantenir la meva atenció captivada fins el final del mateix, el que va tornar a cardar el meu intent d’escurçar-lo per dalt, just al final amb un somriure li vaig dir si tenia cap pla per sopar aquella nit, entre riures li vaig dir que seria un plat deliciós, va fer un intent de resistir-se però tot i observant al bavós que tenia al costat em va convidar amb la mirada a una cita posterior. Vaig aprofitar el moment de la borratxera posterior per saludar als pocs que coneixia, i aleshores el vaig veure, una de les eminències, un dels pous de ciència que havia estat vomitant expressions que pocs dels allí reunits entenien, el jutge de la literatura, el que deia el que era i no era bo, aquell qui dominava el llenguatge dels sentiments, i com sempre amb un parell de copes de més (per ser benevolents), suposo que algun dels allí reunits va observar la meva expressió perquè em va dir “Una llàstima que en un mon com aquest els que més perceben el que està passant siguin els poetes, i nosaltres que provoquem que acabin com ell, encara gosem criticar-los, no sé com ho resisteixen jo no aguantaria el crit del mon”, suposo que hauria d’haver trempat i oferir-me a xupar-li i/o donar-li pel cul davant aquella sinceritat vinguda de la fibra sensible més al fons que un pugui imaginar... les meves mans van apretar el got un xic més, vaig imaginar just l’instant després que el got tallés la seva caròtida, com la sang com a fluid vital sortiria gustosament abandonant aquell imbècil i com tota la merda de paraules que anava dient quedarien resumides en un crit gutural, un intent de comprendre el que no té explicació per vosaltres tot i ser senzill, que no sou tan importants i que tots morireu, abans o després, estava absort imaginant el gust a fracàs i a intent de ser el que no s’és del que tenia davant quan em van estirar pel braç, “Tu! aquí?, pensava que des de que l’Stieg t’havia copiat la idea de la trilogia, havies promès no acostar-te mai més a cap escriptor”, aquella veu i olor no podia ser de ningú més, em vaig excusar del meu interlocutor qui contradit observava com preferia la companyia femenina a la seva “Dones...” va començar a dir tot i no acabar la frase, el contingut de la copa de la Mònica, va anar a parar a la camisa, ella va començar a demanar disculpes tot i que va ensopegar i va caure damunt d’ell va ser al aixecar-se que “sense voler” va picar amb el cap al nas d’ell, al mateix moment que el seu genoll es va clavar en la seva poca virilitat, va caure a terra sagnant i queixant-se “Com era allò? Que a cada porc li arriba el seu Sant Martí?”, “En el seu cas, seria la Santa Mònica”, em va agafar del braç i em va allunyar de l’epicentre de la cultura mundial allí reunida, ja apartats del bullici va fer-se amb una nova copa “Saps?, ja patia pel teu gust”, “Encara m’agraden les dones”, “Quan parlo de gust no parlo de gènere sexual” va dir ella amb un somriure. La Mònica era de les poques escriptores que mai guanyarà cap premi, però de les que val la pena seguir-ne l’obra, la gent vol sentiments i no realitat, possiblement perquè en tenen suficient en el dia a dia, però ella n’era una experta al descriure-la, vam acabar un parell de copes i ens vam acomiadar tot i jurar-nos no deixar passar tant de temps fins la propera cita. La nit havia caigut, odio els dies d’estiu que em retallen el meu tempo, però que hi farem, la naturalesa és així de cabrona i de bona a vegades... “No teníem un sopar pendent?”, la rossa va quedar petrificada al veure’m al peu del seu llit, va dibuixar un somriure mentre m’assenyalava el bulto del seu costat “Cap problema, ell ha estat l’aperitiu”, va intentar cridar al veure com el roig setinat dels llençols tenia una tonalitat diferent en certes zones, la vaig deixar aixecar i arribar a la porta, no més enllà, no hi ha major plaer que aconseguir el sopar i no acceptar que sempre ens el portin a taula, el que havia dit un dia fotudament estrany ahir...