La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 5 de juny del 2009

entrada 173 (any 2)

Sembla que els temes no els trií jo, sinó que vinguin un rere l’altre trucant al teclat i esperant sorollosament a ser escrits, de fet ja fa dies que en tinc un donant pel cul des del teclat i com no calli aviat segur que em portarà problemes, ja que he rebut una queixa formal de l’ordinador que o bé el faig desaparèixer o no respon dels seus actes... i que ja em puc riure de les pantalletes blaves del windows.... ahir estava fent un cafè amb gent a qui ja fa anys que conec, i va ser aleshores quan una pregunta em va saltar damunt, una d’aquelles que no és la primera vegada que es presenta però que sap que hi haurà un moment on hi cauràs i et decidiràs donar-li resposta, aquesta com el tema pendent feia temps que també anava donant pel cul... vaig mirar un a un aquells humans amb qui havia passat els darrers anys, no masses a escala de vampir però forces a escala humana com per formar part del record col•lectiu i no tenir necessitat d’introduccions parafinoses a les qüestions, així que vaig demanar un xarrup de bourbon i vaig preguntar “Quan fa que heu mort? Ho no sabeu que esteu morts, o encara ho negueu?”, no, no era un remake del sext sentit, allí estaven asseguts quatre dels meus amics, tots passaven la quarantena, tots amb una bona feina, la majoria casats (mal o ben casats), amb fills, cotxes desitjables, cases desitjables i dones cada cop menys desitjables fet que quedava resolt per les filles i fills que si que eren cada cop més desitjables. Em van mirar sorpresos van dir alguna excusa, si voleu un consell, si algú triga a contestar o donar una excusa, és que necessita pensar-se-la i quan algú és necessita pensar quelcom és que alguna certesa hi ha en el que s’ha dit, i aleshores va passar... un somriure es va dibuixar en els seus llavis, la prova irrefutable que no hi havia res a dir, com sempre el pobre vampir hauria dit una de les tonteries, però les tonteries moltes vegades són la veritat més pura, em vaig acabar el xarrup i vaig anar a pagar, des de la barra vaig anar observant-los un a un, no lamentaria la seva pèrdua, els segles m’han ensenyat que a cada humà que se’n va en venen d’altres, he aprés que de poc serveix lamentar-se per aquells que ja no hi són, i que segurament no desitjarien que ho féssim, vaig sortir de la cafeteria, veient com el somriure havia deixat lloc a altres cares i com la conversa s’havia acabat, morts, estaven morts, no sé quan us arriba aquest moment, mai l’he precisat amb exactitud, però al final sempre arriba, al carrer plovia, darrerament sempre plou com si Deu volgués netejar aquest fotut mon, o com si els àngels tinguessin problemes de pròstata, algú em va copejar per accident, un grup de jovenots melenuts que se’m van quedar mirant, van continuar el seu camí fent-me somriure, com deia, per cada humà mort n’apareix un altre de viu i que acabarà morint, paraula de vampir...

2 comentaris:

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

Aprofite per cagar-me en Déu per escollir sempre fer neteja del món en cap de setmana.

Molon labe ha dit...

Ahhhh, recorda que heu vingut a aquest mon a patir.... dels plaers se n'encarreguen altres