entrada 199 (any 2)

Ummm, l’entrada 199, com dirien els xinesos del nord (caxidoxens) o com diuen els del sud (xenmexen), de fet els del sud sempre han sigut força dolents al contar... ahir va ser un dia de bojos de fet, va ser un remake força dolent del “problema final”, tot va anar bé fins la tarda, va ser al tornar al cotxe al pàrking del gimnàs quan un cotxe va girar les columnes finals, cotxe fosc, sense llums i a gran velocitat mai és una bona senyal, en aquests moments un agraeix els consells rebuts, el millor és esperar al darrer moment i just quan l’impacte és inevitable saltar el màxim oferint l’esquena, amb sort, rodarem per damunt el vidre del conductor i el sostre acabant per caure, en el meu cas el salt va ser suficient com per pivotar amb el braç sobre el capó i rodant en el mateix caure de peus (sobretot no fer això a casa o sense la supervisió d’un adult...), el conductor ni tan sols va parar per veure com havia acabat, vaig agafar el cotxe per prendre aquell cafè que feia tant que havia posposat, just al acostar-me a la porta, una vibració a l’aire m’ha fet saltar enrere, i una imatge de mi mateix ha passat per davant meu trencant-se en l’acera, suposadament, als pobres obrers que reformen l’hotel se’ls hi havia caigut un dels vidres, i encara ara es pregunten com n’he pogut sortir, el que deia un fotut i dolent remake, després del cafè he agafat l’ascensor per tornar al cotxe, just abans de tancar-se les portes han entrat tres individus, no he pogut més que somriure, definitivament aquest seria el meu dia, les portes s’han tancat i no ha calgut esperar més, tres cops, sortosament amb el temps de pluja no havia deixat el paraigües al cotxe, el vaig projectar verticalment, colpejant el colze del primer, desviant el cop del segon i amb un moviment meu esquivant el cop del tercer, sense donar temps a noves accions, un cop al del mig a l’estómac amb el paraigües, després ascendentment i aprofitant la punxa del mateix l’he clavat al coll del que tenia més a prop, el tercer ha colpejat de nou, però el seu cop ha encertat al segon a qui havia empès, algú hagués tingut d’explicar a aquells goril•les que quatre persones en un ascensor és un mal nombre, però no hi havia massa temps a pensar, un cop amb el palmell de la ma ascendent a la mandíbula del primer i una esgarrapada al tercer començant pels ulls i acabant en la boca, sempre he valorat a aquells que son capaços de lluitar sense cridar, el segon ha acabat per emportar-se un cop de colze al costat del cap caient al terra, el tercer ha donat un cop a l’aire encegat per l’esgarrapada, l’ascensor ha arribat al pis, les portes s’han obert, l’he agafat i l’he empès amb totes les forces contra la columna, un soroll sec i un problema menys, definitivament un puto i asquerós remake... era de nit, tot i que sabia que no havia acabat. Algú s’havia pres masses molèsties com per acabar la partida allí, i la història original té un final conegut per tots, un brunzit a la porta, algú em cita des del contestador automàtic, no espero donar-li cap mena d’oportunitat, salto des de la finestra caient just davant de la porta esperant agafar per sorpresa al visitant, però ohhhhh, la sorpresa és meva davant la porta no hi havia ningú només una gravadora amb un enginyós sistema, un brunzit i un fort cop al pit, només aquells que han rebut un tret coneixen la sensació, que va des de la carícia ardent de l’amant al la indiferència mortal de l’estimada, la sensació és una pressió increïble en una zona petita del cos. La resistència del cos a deixar-se foradar i el destí inevitable, aleshores un soroll metàl•lic imperceptible però existent, el que m’ha fet preocupar-me, per quin motiu una segona bala, un nou brunzit amb el temps ja he identificat l’arma un M-24 SWS suposadament modificat, un nou impacte i aquest cop l’equilibri ha fallat, mentre caic veig una explosió de llum i un estel fugaç no sé si tindré temps de demanar un fotut desig i encara menys si aquest s’arribarà a complir, amb tot espero que la Lohan i la Megan Fox comencin a fer el numeret lèsbic, de nou la foscor, de fons el rumor del riu recordant-me Reichenbach, “Sempre has estat un melodramàtic, va aixeca’t”, la veu del Marius em retorna a la realitat, obro els ulls i em pregunto si ell també està mort, tot i que el TAC-50 que porta en una ma em fa creure que encara no ens ha arribat l’hora, m’ajuda aixecar-me i a treure’m l’armilla antibales, de fet tot un model de prova, un polímer de nova fabricació un tremat de fibres de doble capa amb una capa intermitja d’un compost que actua amb la pressió, a més pressió més duresa, serà el fotut nou gran invent pels soldats, tot i que avui m’ha salvat la vida, o... possiblement havia pensat abans d’hora... just al treure’l una petita escletxa a l’armilla i un tall a l’alçada de les costelles, en Marius, agafa la resta dels projectils i no pot fer més que una ganyota, “Banyats en l’essència de Deu, i de forma artesanal...” les bales disparades havien estat marcades en creu, i un cop inserit el líquid tancades amb un compost que amb la fricció de l’aire s’havia fos, amb tot aquell líquid era ideal per matar als vampirs, la gràcia de Deu com deien alguns... només una mica i llestos, i el problema era que una mica d’aquella merda havia entrat al meu cos, l’efecte ja es començava a notar, possiblement no em mataria però... “Deixaràs de ser super-man una temporadeta... Per la quantitat no menys de dos o tres setmanes”, en Marius somrient treu un lector que indica una direcció, de fet l’estel fugaç no em portarà a les lèsbies (o igual si), però no deixava de ser el projectil disparat pel Marius, que banyat amb un traçador radioactiu tenia aquest efecte al ser disparat, tot anava agafant forma al meu cap, el primer i el segon tret, el Marius provocant una explosió de fòsfor per cegar al tirador i per localitzar-lo amb el reflex de la lent i amb el detector de moviment, el seu tret i el veure’l al meu costat, per una simple raó lògica el tirador no podia estar a més de 700 metres tot i l’abast un xic superior del seu fusell, suposava que no hauria volgut temptar a la sort, un cop dins del bosc, sort del localitzador per trobar-lo, entre uns matolls observem el cos sense vida d’aquell que havia intentat llevar la meva, per l’olor portava allí temps, un veritable professional, no estic d’humor per fer més descobertes, les deixaré pel Marcus, em sento terriblement dèbil, terriblement humà, i aleshores una por m’envaeix, pràcticament sense pensar-ho salto damunt del Marcus qui sense cap mena d’esforç em llança per damunt seu, el meu segon atac torna a fallar, és el que té ser humà... en Marcus cansat del joc m’agafa pel coll aixecant-me “Hauries de fer coses més productives que fer-me perdre el temps i cansar-me, tens la meva paraula de silenci durant un mes a partir de les hores seré lliure per parlar, i recorda que fins aleshores encara et considero amic meu”, surto disparat contra un arbre quedant allí immòbil observant com en Marcus ho recull tot, no puc més que somriure al dir “Elemental, estimat Watson...”, “Saps que mai ho va dir el Sherlock això?, i saps que ell va aconseguir més astutament que tu evitar el projectil?”, el vec desapareixent en la foscor, suposo que a la llarga no em tindrà en consideració el fet que l’hagi volgut matar, a més no hi ha cabreig que duri dos cents anys...