entrada 196 (any 2)

Bona tarda, no hi ha res com tornar a casa sabent que s'ha fet una bona feina, nou hores de cotxe i de nou a casa, després d'una dutxa i un refrigeri tot torna a ser igual a 48 hores abans, amb tot ara tinc la seguretat que els altres compliran la seva part. Els records de la nit passada encara són frescos... després de llegir la carpeta de documentació que m'havien deixat tenia suficient coneixement tant sobre la persona com sobre el seu entorn, mai pregunto el perquè un té una necessitat tal de desfer-se d'algú i en canvi és incapaç de fer-ho ell mateix (coses dels humans suposo), així que no serà el primer cop, només hi havia una observació, hauria de semblar un accident, cap problema, després de llegir tota la informació tota una sèrie de detalls van anar agafant forma al meu cap, l'individu en qüestió era un directiu d'una important entitat financera, sobre la que pesaven forces sospites de la integritat de la mateixa, tan en les inversions realitzades (des del punt de vista tan de la rendibilitat com de l'eticitat de les mateixes), i ara semblava que per pressions externes hi havia rates disposades a abandonar el vaixell, i qualsevol capità sap, que tot va bé, fins que algú diu el contrari... El meu objectiu tenia la lletja costum de deixar sola a la seva dona cada dissabte per la nit, ella creia que anava a fer un parell de copes amb els amigots i alguna cosa més, la realitat és que simplement anava a fer una “cosa més”, de fet tenia gustos refinats, i precisament aquells gustos aportaven l'oportunitat, el vaig seguir mentre sortia de casa seva, un Mercedes com aquell era difícil de perdre inclús en el tràfic parisenc, amb tot si el perdia no hi feia res ja que coneixia la seva destinació final, fins i tot l'hagués pogut esperar allí, però com ja he dit tot té el seu tempo, i de pas aprofitava per observar aquell qui esdevenia tan important per mi actuant de forma natural, el vaig veure entrar en el pàrking d'un edifici, jo no hi estava convidat, així que vaig aparcar al carrer, vaig esquivar els indiscrets ulls de la nit i en especial els que tenen tendència a gravar el que veuen en formats digitals, una cosa que he aprés és que tota fortalesa té una sortida de seguretat, una sortida que per definició supleix la seguretat per la discreció, en aquest cas una falsa claveguera un cop dins del passadís fosc, vaig caminar una quinzena de metres, just per arribar a una porta que com estava pactat restava oberta, en una de les escletxes hi havia un document, un petit plànol de l'edifici i la ruta fins l'habitació on es trobava el meu objectiu, vaig agafar aire, segur del que anava a fer, tenia clares les meves capacitats i totes estaven orientades a aconseguir un objectiu que tenia en ment, hi havia algú que ja estava mort sense saber-ho, vaig caminar amb decisió pujant per l'escala de servei, tal com havien dit no hi havia ningú, vaig obrir la porta en el segon passadís, segons les instruccions era la tercera porta a la dreta, estava a punt d'obrir-la, assaborint la senzillesa de l'acció quan algú va sortir d'una porta del passadís i observant-me va començar a parlar, “Senyor, perdoni, però hauria d'esperar abaix, com ha arribat aquí a dalt? qui és la seva “acompanyant”? ”, es va plantar davant meu, sentia el seu cor accelerant-se i com les pupil·les s'anaven contraent, era qüestió de segons que cridés alarmant que un desconegut estava allí, quan sense avisar va sortir disparada cap a mi, el seu pit es va obrir com una poncella, oferint el seu líquid vital al meu cos, O+ sang vulgar per a algú vulgar, vaig agafar el seu cos i fent-lo servir com escut vaig obrir la porta, notava els trets que anaven impactant en aquell cos inerme, un cop dins vaig actuar de la millor manera que sabia, amb tota la seguretat que els segles ofereixen, el tirador no s'esperava una jugada com aquella, el que em va donar un segons, de nou la sorpresa havia funcionat, un segons vitals, vaig llençar el cos d'ella i ell va necessitar un instant per evitar-lo just el temps per arribar al seu costat, vaig agafar-li el canell i i fent palanca al colze, el braç es va partir, era un bon element ni un crit de dolor,es va girar deixant caure l'arma i agafat un ganivet, la fulla va brillar tot i la tènue llum, jo sempre he preferit les fulles opaques, vaig parar el cop, passant per l'espai entre el braç i el cos, acompanyant la seva ma i obligant a que es clavés ell mateix el ganivet al fetge, un moviment ascendent i un líquid vermellós va sortir de la seva boca, AB+ força millor vaig pensar, un cop a la nou d'Adan i un problema menys, no valia la pena pensar en tot el que passava tot era una fotuda enganyifa i ja pagaria qui ho havia planejat, ara només tocava sortir, vaig caminar pel passadís coneixedor que la sortida inicial ja no era una ruta factible de retirada, al passar davant l'habitació d'on havia sortit la dona, vaig quedar parat i un somriure se'm va escapar dels llavis, el meu objectiu, lligat en un poltre de tortura, portava una màscara anti gas rèplica de les utilitzades en la segona guerra mundial, és veu que li anaven els jocs d'asfíxia, el seu cor ja no bategava, i aleshores tot va encaixar, la dona no era més que la seva Mistress, suposo que al escoltar-me (i ja és tenir una orella fina), va sortir deixant al seu client sense aire, devia pensar que el soroll no era res i que tornaria abans no s'acabés l'aire en el cos del seu objecte, una bona Mistress sens dubte, sense cap respecte pel seu objecte, amb tot el tema se li havia liat i el seu objecte havia mort, el meu somriure va esdevenir una rialla, si algú volia una mort més accidental difícilment l'hagués aconseguit... finalment la sort no havia jugat al meu favor. Retornant al present, l'ordinador m'avisa que entra un correu electrònic, un simple “Ben fet, vec que no perds facultats”, les versions digitals dels diaris francesos, ho tracten força de refilo, però si hi ha un denominador comú, és que tots ho titllen de trist i estrany accident. Pels curiosos dir que la persona que ha encarregat la feina, ha estat la seva dona, qui podia acceptar portar banyes, però no perdre el seu ritme de vida, coneixedora que anaven a acomiadar al seu marit, va arribar a un acord amb l'entitat on treballava, seria un bon escarment i avís a navegants, i pel que semblava era una peça força prescindible dins de l'organització. A mi el que realment m'interessa saber és qui era l'altre persona que hi havia allí aquella nit, perquè si el tirador hagués acabat amb mi, de bon segur que hi havia un segon jugador per fer la meva feina, i no m'agrada ser conegut sense conèixer...