entrada 944-2 (any 3)

Avui crec que és el dia d’aquell alemany cabron que pren els records i no els retorna, fa temps vaig conèixer una persona genial qui em va ensenyar la frase de “És més senzill putejar a cent pobres que a un ric, així doncs ja cal que corrin els pobres...”, el tipus va començar a desorientar-se i a perdre la memòria, quan li van diagnosticar la malaltia, va tenir encara un temps de certa lucidesa, el tipus em deia que mentalment podia veure una paret plena de quadres, de fotografies que eren els records de la seva vida i com una immensa taca blanca (ell adorava el negre) s’anava imposant deixant-ho tot immaculat, sense records, sense memòria, sense vida... i el pitjor era que ell no hi podia posar nous records, com en una societat perfecta, tot record que pintava en aquella paret era automàticament esborrat, i només podia escoltar una veueta que no parava de repetir “Pots lluitar i resistir però al final cauràs, acabaràs per no saber ni qui ets, i el pitjor no serà això, el pitjor serà que acabaràs per no saber ni qui hi ha al teu costat...”, els humans en el vostre intent de jugar a ser eterns heu aconseguit sotmetre a forces malalties, sou campions de les lligues menors, ara bé, quan us toca jugar a les lligues superiors teniu totes les de perdre, perquè no esteu fets per perdurar, us en voleu entossudir, però senzillament esteu programats biològicament per néixer, créixer, reproduir-vos i fotre el camp tot deixant camp lliure als que venen rere vostre, però clar, ningú vol morir, i els del voltant tampoc volen que ningú mori, perquè tothom sap que seguirà al darrer que mori i sembla ser que quan més anys viu més en viureu vosaltres, el tipus una tarda quan ja perdia tant com recordava em va dir “Vull que em prometis que no em deixaràs acabar com un objecte que senzillament respon als estímuls externs, no vull acabar d’aquella manera, vull que se’m recordi pel que he viscut no per com he mort...”, no acostumo a matar per petició, suposo que deu formar part del meu instint vampiril de tocar els collons, però li devia massa a aquell vell, algú que m’havia ajudat tot coneixent la meva veritable naturalesa, i suposo que matar a un humà més no representaria cap esforç per a un vampir, el vaig mirar, els seus ulls blaus van agafar la darrera energia del seu cos, em va somriure, “Abans no oblidi qui ets, et voldria dir que ha estat un plaer coincidir amb tu vampir, però no pateixis no parlaré bé de tu allà adalt (si m’hi deixen entrar) per tal de que mantinguis segura la teva parcel•leta a l’infern....”, vaig somriure, no em vaig sentir especialment orgullós d’acabar amb ell ni tan sols per haver complert el seus desitjos, però el que encara tinc clar és que per molt importants i intel•ligents que us considereu els humans no sou més que una partícula de pols en l’existència, i a cada intent de perdurar vindrà una demostració de la vostra mortalitat, com deien fa temps “Recorda que ets mortal, que cada instant pot ser el darrer i viu com si tal... no et llancis a la mort però tampoc t’aferris a la vida”