entrada 927 (any 3)

Ahir li estava donant voltes a diferents temes tot escoltant això (i si, ja sé que darrerament estic força monotemàtic i segurament no us ho acabaré explicant… fenomen fans en diuen crec), doncs res estava escoltant per la caixa tonta la justificació de l’injustificable, de com uns tipus sortien i deixaven anar un “Us heu d’acostumar a que viureu pitjor (i nosaltres igual o millor), i que si voleu tenir encara que només un xic del que ara teniu heu de fer el de sempre, callar i deixar als que en saben que remenin les cireres, i lo de la democràcia no ens negareu que va ser un bon acudit…”, algun dels que hi havia encara es va indignar un xic, però davant l’eterna pregunta de “I tu que hi penses fer?” va callar, de fet fa poc vaig parlar amb un polític qui em deia “Molt possiblement nosaltres els indignem, però ells a mi senzillament em fan vergonya…”, i tot això mentre el Graham estava en ple èxtasi tot cantant…

Now let your mind do the walking
And let my body do the talking
Let me show you the world in my eyes

I'll take you to the highest mountain
To the depths of the deepest sea
And we won't need a map, believe me

Una altra de les notícies va ser l’escàndol muntat pel fet que es veu que els metges d’un país van decidir que era millor provocar malalties i intentar-les curar que no pas esperar que aquestes vinguessin pel seu propi peu, i a més entre una població on un de menys és senzillament un problema menys (segons ells), i clar, passats els anys ara tothom fot el crit a l’aire això si, sense caure en les possibles cures i tipus salvats gràcies a aquesta operativa, i el bo del tema era un que sortia tot dient “Avui en dia podem estar tranquils, ja que coses com aquestes no es poden repetir”, i aquí si que em va fer brollar el somriure, a mi i a forces dels presents, perquè penso que després de la història dels reis mags i del ratolinet Peres (nom normalitzat no s’enfadin els de normalització), aquesta ha estat una de les millors històries mai explicades, que no tornarà a passar i que se’n pot estar tranquil… perquè un ja porta segles amb vosaltres i no en té ganes de que se li dispari la tensió però el divertit no es veure com els uns als altres us considereu imbècils susceptibles de ser enganyats, el divertit és veure com senzillament us ho creieu… fa poc vaig estar en un lloc on es cercava a un assassí en sèrie, es sabia que estava en algun lloc d’un petit poblet, però no se’n coneixia amb exactitud el lloc, tampoc es podia entrar casa per casa sota el perill que marxés, així que misteriosament els animalons de les cases van començar a patir una gastro, seguida per la mort de forces peixos del riu i finalment per una cagarrines de collons del personal que van acabar anant al centre d’atenció primària del lloc, poc després un tipus m’ho explicava, havien llençat un “bitxo” a l’aigua que tenia la gràcia de provocar unes gastro de collons, en principi no era mortal sempre que s’anés al metge i aquest subministrés un antídot, lo dels peixos i les bestioles era quelcom marginal davant el fet que l’assassí o anava a curar-se o senzillament la palmaria, perquè la possible cura n’era una i ells la tenien, com ell em deia “Igual avui en dia no ens entendran però amb el pas del temps i la perspectiva poc emocional que donen els anys segurament serem recordats…”, d’això si que se’n pot dir eficiència, si senyor, i aleshores vaig escoltar de nou al Graham amb la millor part de la cançó…

Let me put you on a ship
On a long, long trip
Your lips close to my lips
All the islands in the ocean
All the heavens in the motion
Let me show you the world in my eyes