entrada 939 (any 3)

Com deia aquell i han cantat uns altres “Us han miccionat a la boca...”, com ahir ja us deia parlava amb un tipus que gestiona una gran cadena de menjar ràpid, doncs res, el tipus ens explicava que els hi han comunicat des del seu laboratori que una certa combinació d’aliments al llarg d’un període temporal pot portar a algunes persones a patir certs problemes de salut per culpa de la composició dels detritus que venen com a menjar, el tipus ens comentava que un canvi en el producte portaria un sobrecost i una despesa difícilment assumible, ara bé, en el cas d’alguna mort per culpa del que venen el cost a nivell d’imatge podria ser força alt, tot i que a nivell econòmic menor al de canviar tot els productes, i com ell deia “Els que en saben ens han dit que la probabilitat que es doni un cas és força limitat, i que es descobreixi que ha estat provocat pels nostres productes encara menor...”, suposo que el tipus ens pagava i pagarà per escoltar el que li hem dit “Davant les dades que ens ha facilitat no hi veiem un perill momentani, i donada la situació d’un possible “conflicte” ens podrem encarregar del mateix...” el tipus ha fet la pregunta “tipus” que tothom formula al escoltar aquella frase “I com s’ho faran?”, el meu cap ha dibuixat el seu millor somriure “Miri suposo que deu voler dormir tranquil aquesta nit i poder mirar als seus fills com fins ara, deixi’ns aquestes coses a nosaltres i gaudeixi de la vida...”, el tipus s’ha aixecat tot dient que si hagués sabut el resultat dels seus actes ho hagués corregit, però clar, que ara i en plena crisi, i veient que la probabilitat d’un fatal desenllaç cau lluny, doncs que prefereix arriscar-se... un cop sol, no he pogut més que pensar com de fàcil s’enganya a la consciència de cadascú, com de senzill és fer-li creure que senzillament s’ha fet el millor que es podia fer, com de ingènua és de creure que un no s’hi tornarà a caure a la temptació de fer negocis sense preguntar-se el resultat dels mateixos, em pregunto quantes vegades a la setmana, mes o a l’any aquesta persona porta a la seva família a menjar a algun dels restaurants ràpids que gestiona... com de fàcil és acceptar un risc quan són les vides dels altres les que estan en joc i quan més llunyans més fàcil de prendre les decisions... mentre sortia del despatx li he recordat a la secre que no faci més compres a la cadena del tipus i que un xic d’exercici no li aniria malament, ja sé sap que a partir de certa edat tot va cap avall més o menys dignament... un cop a la cafeteria parlava amb un tipus qui em comentava que la seva parella no el va voler veure ahir segons ell “Només teníem una hora per veure’ns i a ella no li va semblar temps suficient, de fet em va dir que era una pèrdua de temps quedar per tan poca estona, i jo em pregunto si l’important és el temps o senzillament el veure’ns...”, vaig somriure tot pensant que segurament s’haurà de buscar a una nova partenaire per les properes vacances...