entrada 937 (any 3)

Fa temps passejava per la vora d’un riu amb el bo del Miyoko, qui em deia “No entenc a la gent que vol aprendre amb la idea d’avui aprendré això i demà aprendré allò... no cauen en lo difícil que és precisament el fet d’aprendre, mira que és senzilla la forma d’agafar una espasa, no hi té d’haver excés de tensió, un braç separat just perquè hi entri un full de paper i l’altre tot just per aguantar un ou, en un estat d’alerta que no porti a un cansament mental, de fet cal fer una imatge de l’entorn i només actuar quan aquesta es veu modificada... doncs senzilla com és, la gent en el seu intent de fer-ho tot ràpid es perd en la urgència i la necessitat de voler aprendre quelcom que requereix del seu temps, mira, si tires dues fulles al mateix riu no baixaran a la mateixa velocitat ni pel mateix camí, i fins i tot és possible que alguna no arribi al destí, i això perquè les fulles no són iguals, i no entenc com una veritat com aquesta tan senzilla i fàcil que fins i tot una fulla entén, perquè la naturalesa en la seva sapiència no fa dues coses igual donant així portes a la diversitat, doncs com la certesa de que no som iguals no és entesa i menys acceptada pels homes...”, vaig somriure observant el riu, ell va somriure “Hauries d’escoltar més que no pas mirar, les paraules defineixen una imatge però la importància està en les paraules no pas en la imatge...”, fa poc i entre efluvis etílics algú em parlava de les relacions amb els altres i sobre tot de les “afectives”, i no vaig poder més que recordar en Miyoko amb el seu “un braç obert per tal que hi entri un full de paper i l’altre obert perquè s’hi aguanti un ou”, un intent de demostrar que no s’està en un món de blancs o negres, un està entre un braç que pràcticament està enganxat al cos i un altre que hi deixa una certa distància, i heus ací l’equilibri, l’equilibri en tot, fins i tot en les relacions, un ha d’aprendre a tenir a la persona lligada i alhora a deixar-li el seu espai, estar enganxat a la persona i desenganxar-se, i no sempre a gust d’un sinó a gust de l’altre, un equilibri difícil i necessari per mantenir qualsevol relació de forma sana, l’equilibri està en el centre no en els extrems, vaig aixecar la copa brindant amb el tipus tot dient-li “El teu problema company és que tens por en confiar en ella, i no pas perquè no puguis fer-ho, sinó pel fet que si hi confies dones peu a que et pugui trair...”, el tipus va arrufar el nas “I l’amor on queda?” i aquí si que em va ser impossible contenir una rialla “L’amor?, doncs en els llibres de poesia (no en tots) i en les “arlequin” entre d’altre llocs... però no pas en la vida real, recorda que l’amor...” “És un invent del poetes, ja ho sé, un intent d’assegurar allò...” “Que s’ha de guanyar dia a dia... que de fàcil és dir que per gràcia de l’amor un es pot relaxar i tenir sempre més a la parella al costat sense guanyar-se’l dia si, dia també...”, “Fa gràcia parlar d’aquests temes amb un vampir, perquè precisament vosaltres heu vist tantes vegades l’amor que heu arribat a un punt on sou incapaços de reconèixer-lo, i menys encara acceptar-lo per tot lo d’humà que comporta...”, vaig aixecanr la copa tot mirant la noia qui havia entrat i preguntant-me si era de les que desitjava amor o senzillament sexe... i heus ací l’eterna pregunta: “Què preferiu algú que us estimi però no us folli o algú que us folli i no us estimi, i és més encara, també hi ha els que no us follaran ni estimaran i els rars que us poden follar tot estimant-vos (i no, els pares/mares no entren en aquesta categoria, ni els fills/lles, malalts mentals!!)