entrada 948 (any 3)

Fa poc vaig assistir a una conferència i em van convidar al sopar posterior on hi havia el conferenciant, entre converses i tontades va entrar un tipus qui després de mirar de fit a fit al que s’havia guanyat el sou dient el que li rotava se li va acostar, la conferència no havia estat res de l’altre món, de fet fins i tot vaig pensar a quantes d’aquestes “suposades” catarsis ens fan anar per tal de millorar-nos sense que n’observi pas cap de millora en la panda d’imbecil•loides que s’hi deixen caure, en aquesta en concret el tipus parlava sobre com enfrontar-se als problemes, i en un moment de la ponència va treure una paret feta de peces de lego (ja està, ja em tocarà pagar royalties), doncs res, el tipus explicava que molts cops la gent es vol enfrontar als problemes de cara i a la globabilitat d’aquests sense identificar cap prioritat, i segons ell aquest era l’inici del fracàs, ell parlava de la necessitat de trencar “el problema” en els problemes reals, perquè com ell explicava a vegades només hi ha un problema que es rodeja d’altres problemes quimèrics que al final no ho són tan, així doncs cal trobar el problema principal i analitzar-lo, és en aquell moment quan comença a desfer la paret de peces i les va deixant sobre la taula, un cop fet va preguntar “Ja ho veuen, ara sembla força més senzill enfrontar-se a cada una de les peces, potser els hi semblarà que els hi portarà més temps que no pas fer-ho quan estaven juntes, però ara tenen alguna possibilitat d’exit, fet que abans no tenien... i ara ve el moment de triar quins són els problemes que realment importen, en el meu cas les peces grogues no són problemes en si, són el resultat del gran problema, així que de moment les ignoro, les blaves són problemàtiques però no les més importants, les verdes poden esperar i trobo que les vermelles són les crítiques, doncs ja tinc un pla de ruta, ja sé el que he de fer si me’n vull sortir..., algú em va dir que davant aquestes situacions es sentia com un inútil, un inútil perquè no sabia com sortir-se’n, mentre que feia temps ho havia anat gestionant tot de forma més que correcta, i no vaig poder més que pensar amb un conegut que va tenir un accident de cotxe i es va trencar les cames, el tipus era un bon corredor, de fet havia participat en algunes maratons, doncs bé, després de l’operació va començar la recuperació, i qui l’ajudava li va dir, que per tornar a córrer primer hauria d’aprendre a caminar, això no el convertia en cap inútil, sinó en algú que senzillament havia reculat i que necessitava d’aprendre de nou per poder evolucionar, han de recordar que són víctimes de les circumstàncies no propietaris de les mateixes, i no s’hauria d’estar contents del que es pot fer, sinó d’allò que es podria fer, perquè un no ha d’estar orgullós d’on ha arribat sinó d’allí on pot arribar, és la diferència entre arribar i quedar-s’hi o arribar i voler anar més enllà...”, doncs res estava recordant les seves paraules quan he vist aparèixer al tipus...