entrada 945 (any 3)

Ahir vaig un exemple més que fan que me n’alegri d’haver deixat la meva naturalesa humana ja fa unes quantes centúries... en el cas que explico es va fer palès el principi de mirar cap a on interessa, quan un vol criticar lo malament que està mira als que estan millor que ell i quan vol demostrar o justificar la seva situació mira als que estan pitjor que ell, tot fent juguesca amb la famosa frase del vostre pezident “tot i que...”, fa temps parlava amb un tipus qui em deia que això és un error, com ell deia “Tal com mires a ambdós sentits del carrer per creuar-lo, has de fer el mateix en aquests casos o t’arrisques que un vehicle que no hagis vist se t’emporti... la valentia de poder mirar cap a un costat hauria de compensar la covardia de mirar vers l’altre”, però clar, la combinació contrària pot desorientar una mica, ja que si quan esteu malament mireu als que estan pitjor i quan us voleu justificar mireu als que estan millor tot allò que intenteu despertar i obtenir pot ser força contrari que en el primer cas... fa anys parlava amb un tipus qui un dia em va fer una demostració que encara avui recordo, el tipus va reunir als seus millors alumnes, i els hi va demanar a cada un d’ells quelcom que era impossible, tot donant-lis un període de temps per tal que ho aconseguissin fer, passat el temps els va anar reunint, i va anar reclamant a cada un allò que havia demanat, un per un els alumnes van anar donant diferents excuses del perquè no ho havien aconseguit, el tipus un cop els va escoltar em va dir “Ja ho veus, si enlloc de cercar excuses del perquè no ho han fet, les haguessin cercat del perquè ho podrien haver fet segurament el final hagués estat força diferent, és més, les coses es poden fer o no, el que no es pot fer és perdre el temps en excuses, tot i que suposo que no volien fer veure a un vell com jo que el que demanava era impossible...” va acabar dient picant l’ullet, “Com veus pots triar si et vols rodejar de gent servil, o de gent eficaç, tot i que molt possiblement la seva eficàcia acabi per molestar-te algun cop...”, els vaig mirar al voltant del tipus, sabia que es sentien totalment defraudats amb ells mateixos pel fet que la seva resposta no era l’esperada, per com ell deia “No ho entenen, viuen tot intentant obtenir la meva acceptació i aprovació que jo els hi digui que ja han arribat al final del camí, no entenen que han d’obtenir la seva pròpia acceptació i aprovació, i que no hi ha final en aquest camí, caminem sense destí ni final, és més, si fins i tot passéssim dos cops pel mateix lloc, el temps transcorregut ens hauria d’haver canviat per descobrir matisos que en la primera passada ens haguessin passat desapercebuts... molt possiblement per aquest desconeixement encara són deixebles i no pas mestres...”, vaig somriure mentre m’acomiadava, molt possiblement la gent es preguntarà com és que els vells zen o caxizen (acudit dolent) sempre tenen la raó i frases lapidàries, i la resposta és fàcil, tenen la raó perquè no la cerquen i frases lapidàries perquè no diuen res que ja no sigui conegut, tot i que no per ser conegut la gran majoria s’atreveix a dir-ho... com ell em deia “Jo vec la realitat i dic el que escolto, no pas intento veure el que vull ni dir el que vull escoltar...”