entrada 935 (any 3)

Quan un no sap si està veient el llac dels cignes o l’estany dels aneguets es planteja forces coses, d’entre altres com a vegades la democratització no ha portat tot el bo que es podia esperar, ahir convidat a una demostració de com davant d’ulls profans qualsevol saltiró i tombarella a l’aire pot ser aixecada a la categoria d’art, de fet encara tinc gravat quan en un intent de la ballarina on va perdre l’equilibri i quasi que fa una demostració d’un 11s (ho sento, ja sé que és un xist dolent però m’ho va posar a ou) sobre el tipus de la primera fila, qui bavejava pensant en aquell sinuós cos ple de suor damunt seu... doncs res, davant aquesta pèrdua d’equilibri la gent aplaudint bé per premiar el no sé que, bé per donar ànims... fa segles senzillament la gent s’hagués quedat callada no donant crèdit de com algú sense la mestria suficient s’atrevís a sortir a un escenari... per la resta tot bé, exceptuant la manca de ritme i la asincronia de certs moviments entre el cos de ball, qui tenien per segur que mentre moguessin les mans i les cames tothom content, i el personal del teatre al nivell dels ballarins, encara se’m fa difícil acceptar que es pugui entrar segons com en un lloc cultural, i més encara que a tall d’espectacle cinematogràfic el personal entri menjar i begudes, això sense comptar amb els “experts” que analitzen tot els moviments amb veu alta per tal de demostrar la seva (sempre suposada) sapiència i que acaba amb la paciència del que tenen al voltant, i les explosions d’aplaudiments del personal davant la finalització de cada número i/o acte, sense donar temps a meditar si eren merescuts, i ja no diem després de cada exhibició dels primers ballarins, on no es valora la tècnica sinó senzillament l’espectacularitat, i és aleshores quan recordo la paraules d’un conegut “Des del moment que tothom ha pogut anar al ballet he decidit no anar-hi més...”, res, que la nit va anar entre saltiró, tombarella, elevacions, obertures i forces altres per acabar en un local de mala mort escoltant les improvisacions d’un grupet que s’havia ajuntat per fer una sessió de jazz, crec que en diuen fer-ne una jam, entre copes i sinceritats augmentades pel fet que les noies havien anat a retocar-se al bany (elles es retoquen i els homes pixen i caguen), doncs això, que un tipus ens deia que no sabia com es podia anomenar una relació sense sexe (bé, suposo que “putada” seria una accepció correcta), però el tipus encara va donar un tomb més al tema al dir-nos que no feia massa la seva parella l’havia enxampat fent-se una palla davant l’ordinador i li havia cardat una bronca a la que ell va respondre que si no fos per ella allò no hagués tingut mai lloc, i ella tota seriosa li va escopir un “Mira que n’ets d’infantil tot ho resumeixes en el mateix... a veure si madures”, ens vam mirar i no vam poder més que explotar en una gran rialla, si és que vampir o no aquestes formes “modernes” de relació em sobrepassen...