entrada 934 (any 3)

Fa segles un tipus em va dir que davant una acció si algú s’ho ha de repensar per tal d’acceptar-la, o que si ho fa per educació és tan com si directament no l’acceptés, com ell deia “No em calen aquests subterfugis que fan acceptar allò que no es vol acceptar, per tal que després nosaltres haguem d’acceptar com a retorn el que no creiem ni volem acceptar...”, amb tot i com ell concloïa “Tot i que si tothom apliqués aquest principi acabaríem per acceptar poques coses i aquest meravellós ordre social se n’aniria a norris...”, amb els segles un es fa vell tot i que físicament no canvií i aprèn a que a partir de certs anys val la pena agafar aire i dir un “fins aquí”, perquè al final de tan empassar un acaba afartat o directament peta... amb aquest tipus parlava una vegada de lo increïbles que són els humans, de fet tenen el do de la comunicació i la creació de diversos sistemes per fer-ho entre ells de verbals i escrits, i no deixa de tenir el seu que com alguns s’encaparren per pervertir l’essència dels mateixos, l’essència de la comunicació és senzillament comunicar, fer-se entendre, poder expressar-se i poder entendre i captar el que els altres diuen, així doncs, no entenc aquests intents de sacralitzar el llenguatge quan més minoritari millor per tal d’identificar-se i fer-se d’un lloc pel senzill fet de parlar un idioma minoritari, quan cap dels presents té cap mena de problemes ni fa cap fàstic a canviar d’idioma en cas d’una urgència o una necessitat, fa segles un tipus em deia “L’idioma no ens fa de cap lloc, ni l’idioma ni la història ni les costums, de fet el que ens fa d’un lloc és senzillament creure’ns d’aquest lloc, i quan més ho diem i més cridem, senzillament més dubtes en tenim de ser-ho i més ho volem fer veure, i d’altra banda i per molt que ens ataquin i ens neguin, no podran evitar que nosaltres ens creiem d’aquest lloc, i si ho creiem encara que només sigui per uns instant ho serem, perquè en el fons tothom pot ser d’allí on vulgui, i les demostracions a favor o en contra molts vegades no deixen de ser una pèrdua de temps i una imbecil·litat supina...”, des de les hores sempre he valorat aquells que “són” perquè “són” no pas perquè d’altres diuen que són o no, o per fer unes demostracions a tothora dels seus orígens, perquè no s’ha de respondre davant els altres sobre qui s’és, senzillament s’ha de respondre davant d’un mateix, i el problema és que costa força més enganyar-se a un que no pas enganyar als altres..., aquesta mateixa persona em va fer un dia una de les preguntes que sempre faig (canviant-la un xic) en els seminaris, el tipus em va preguntar “Què és mes just estar amb algú que no estimem però que ens estima amb bogeria, o voler estar amb algú a qui estimem amb bogeria però que no ens estima en absolut?”, com deia amb un somriure “Només aquell que ha viscut en solitud valora la companyia, i només aquell que ha viscut acompanyat valora la solitud, i si preguntes el primer et dirà que la solitud és dolenta i el segon que la companyia ho és un cop han tastat el contrari...”