entrada 930 (any 3)

Amb el temps els llocs perden el seu encant, suposo que com tot, per molt excitant que sigui un cony al final acaba per avorrir, i si un cony pot avorrir ja no parlem dels llocs, i aleshores només queda que fotre el salt (tant al cony com als llocs) per tal de trobar-ne de nous... amb tot, i tal com em van dir Venècia en carnavals no deixa indiferent i menys encara el primer cop que un hi va, i més quan només n’havia sentit sobre el que era, quan no hi havia els mitjans que ara teniu que us permeten de viure virtualment qualsevol espectacle que no realment, el que recordo és la invasió de colors i música i l’omnipresent olor “peculiar” del ducat (bé, més que ducat ja república sereníssima, si és que d’allò se’n podia dir serenitat), passejant pel seus carrers el meu amfitrió em va advertir que mentre durava el carnaval ningú era qui deia ser i qualsevol podia ser qualsevol, així que si de normal no cal fiar-se massa dels humans en carnaval encara menys... recordo passejant amb el tipus qui em deia que els canals de la ciutat rebien el sobrenom del “descans dels justos” perquè era força conegut que tots els justos hi acabaven en una ciutat on la justícia era precisament el que tothom evitava, com em deia “Tothom vol donar la sensació de ser just i honrat, però en el fons tothom sap que aquesta ciutat va ser creada i creix gràcies a allò que no es pot nombrar però si fer, una ciutat que lloa les virtuts però viu dels vicis...”, vaig somriure, no hi ha humà més impur que precisament aquell que defensa la puresa fins la mort (dels altres of course, que aquests acostumen a tenir un valoració de la seva vida força alta i per sobre la dels altres), recordo passejant per la ciutat com m’explicava que el carrer que ens quedava a mà dreta prop del canal era conegut com “el carrer de les ànimes perdudes”, el tipus em deia amb un somriure “Mai un lloc ha vist tants cops com nenes passen a dones i com nens a homes, i segurament un dels llocs on es paga millor per tenir-ne l’honor, de fet també en diuen el carrer de les flors marcides...”, un xic més enllà hi havia el meu objectiu una petita llibreria especialitzada en incunables, el llibreter ens va rebre amb la desconfiança de qui ha viscut forces anys tractant amb “productes” que requereixen un màxim de cura, el meu objectiu era aconseguir un rar exemplar que m’havien dit que el tipus tenia en el seu poder, després de les presentacions el meu ciceró particular ens va deixar sols, de fet no hi volia tenir res a veure en aquella transacció i jo ja havia abusat prou pel senzill fet de fer-lo anar fins allí, el llibreter un cop sols va moure’s nerviosament per la botiga i va agafar un llibre que tenia embolcallat amb una tela negra, la vaig apartar i ell va aturar la meva mà, la mirada que tenia era de terror “Si us plau deixi que marxi i un cop hagi satisfet la seva curiositat m’avisa...”, vaig somriure pensant en lo valents que es suposa que són els homes i en lo veritablement de covards que es tornen quan algú els hi ven una història sobre malediccions i encanteris, un cop alliberat del seus captiveri vaig mirar el llibre, no hi havia cap títol en la portada o el llom, la primera pàgina era tot un seguit d’advertiments que s’havien afegit a la versió original, després d’algunes pàgines de protecció vaig veure el contingut primigeni del llibre, vaig trobar les marques que denotaven que aquella era la novena còpia de l’original, fent un senzill càlcul mental de cada quan es feia una còpia d’un llibre com aquell no vaig poder més que dibuixar un somriure, igual aquest cop teníem sort... els meus dits increïblement nerviosos van passejar-se per les pàgines del llibre, tenia davant meu la que era una de les poques còpies del llibre dels condemnats una relació de noms i delictes comesos, des dels primers àngels que es van rebel·lar contra el seu creador passant per tots els que els han seguit, nom i ofenses comeses així com el càstig rebut, una veritable enciclopèdia de “qui és qui” en el tocacollons del d’adalt... vaig descobrir noms que coneixia somrient al veure com d’inflades estaven les seves proeses o com de petites eren al costat d’altres, allí hi era tothom i si no era un original era una còpia força ben aconseguida, fos com fos no era jo qui l’hauria de certificar, el vaig tornar a embolcallar i vaig cridat al llibreter, “Se’l endurà?” em va preguntar amb un to que denotava un interès a que l’agafés força superior al meu per endur-me’l, “Si” vaig respondre “Ja em dirà el preu... perquè la seva primera oferta la trobo un xic...” el tipus va aixecar la mà “Ho he estat pensant i crec que podria canviar-la, si fos tan amable de dir-me...” vaig somriure “No, ni vostè ni ningú de la seva família hi és en aquest llibre, no pateixi que encara té l’oportunitat d’evitar el lloc on no vol acabar per la resta de l’eternitat”, el tipus va respirar aixecant la mà “Seu és el llibre, i li agrairia que se’l emporti d’aquesta humil casa...” vaig somriure, no tothom està preparat per tractar amb segons que...