entrada 933-2 (any 3)

Avui escoltava una conversa força interessant, un tipus parlava sobre la confiança i venia a dir que la gent té una tendència natural a confiar en els propers i desconfiar dels llunyans, i que precisament aquesta tendència era la utilitzada pels nacionalismes per agafar els adeptes tot portant fins al paroxisme aquesta por pels “llunyans” i tot el que faci flaire de “venir més enllà de la darrera casa del poble”, no he pogut més que somriure, al descobrir que si un té un excés de confiança pels propers i de desconfiança pels llunyans segurament se’l titllarà com deia aquell de nacionalista excloent, ara bé, si un confia en els llunyans i desconfia dels propers segurament també se’l titllarà de tot el contrari com un tipus inadaptat i socialment qüestionable, més proper a perdre el cul pels de fora que no pas pels de dins, és a dir tot un ecogafipasta, així doncs la qüestió és saber en qui s’ha de confiar per tal de no caure en desgràcia, i la resposta no podria ser més fàcil, si li preguntes a qualsevol et dirà “Coi, has de confiar en mi i desconfiar de la resta menys dels que jo et diré...”, així de fàcil, ras i curt, de fet conec a pocs que vagin dient “Mira, amb mi no pots confiar, de fet soc un tipus del tot poc recomanable...”, i el divertit és que quan més ho dius la gent més s’encaparra en un intent de salvar a no sé qui (sempre he cregut que aquells que volen salvar als altres intenten bojament salvar-se a ells mateixos), doncs res que aquests intenten convertir-te en el que no ets tot donant-te la seva confiança, i clar quan les coses acaben com és de suposar encara et retreuen el teu comportament, fa molt de temps en un centre per on vaig passar hi havia una màxima “No confiïs en ningú, ni deixis que ningú confií en tu”, de fet i com deien allí, ja és prou difícil el manejar-se un mateix com per tenir que dirigir als altres qui lliuren els seu destí a les mans d’un... avui parlava amb un tipus qui no pot evitar el somriure al explicar-me un cop i un altra la mateixa història, el tipus es dedica a reconstruir gerents, tipus que han vist com tot al seu costat ha caigut per les seves decisions i que han estat a un put de fer una certa justícia moral en la que s’han aturat en el darrer moment cercant una excusa per tancar la finestra i deixar la classe 1 de vol lliure per un altre dia, de fet com ell diu en els cas dels gerents la probabilitat de morir al saltar des de la finestra del despatx és directament proporcional al càrrec que es té i a la importància (suposada) que se li dóna a un dins de l’empresa... doncs res, el tipus agafa trossos i després de deixar de costat els defectuosos, polir els aprofitables i enganxar els bons crea de nou un gerent que segurament l’acabarà per tornar a cagar (de fet i com deia el pingu és qüestió d’estadística, quan un pren moltes decisions segurament alguna acabarà per no ser la més idònia, ara bé, algú les ha de prendre), doncs res, ell els recrea i un cop acabat el procés frankenstenià els deixa de nou en el món empresarial, doncs res, com ell diu el divertit és veure com després de dir-lis que ja tornen a estar capacitats et miren com a babaus i et pregunten “Però ja no tornaràs a venir?, no m’ajudaràs més?”, és aleshores quan ell mentalment grava que no hauria d’invertir en empreses dirigits per tipus com aquells...