entrada 945-2 (any 3)

Mentre feia el cafè escoltava a un tipus que anava dient tot el que faria (arrel d’una hipotètica situació en la que li diagnostiquessin una malaltia terminal, i li quedessin pocs mesos de vida), doncs res, el tipus es passaria el mesos més acollonants de la seva vida, i realment la seva proposició dels “last days on earth” no pintava gens malament, un dels que hi havia no ha pogut evitar el somriure i dir-li “Saps, el que em fa llàstima no és que et quedessin pocs dies, el que em fa llàstima són tots els dies viscuts i on no has fet allò que realment voldries haver fet... al final tots morireu, molt possiblement voldreu deixar records en forma de merdes o fills que us recordin i us plorin, fins i tot n’hi haurà que dirà que gràcies a això serà recordat i perdurarà en el temps, però no us enganyeu al final morireu, kaput, deixareu de ser-hi i de tenir consciència, i per molt bons que hagueu estat i mesurats en tot, no obtindreu cap altre premi que el sospir alleugerit dels altres al veure com un potencial toca collons se n’ha anat com un més del ramat...”, aquí un dels presents que tot donant-se per eludit ha saltat “I tu vius com vols?”, la mirada del tipus l’ha fet recular dos passes, m’encanta aquest efecte, com em van dir fa segles “El fet que tothom pugui parlar no implica que tothom ho hagi de fer...”, el tipus m’ha mirat tot allargant-me un nou cafè “Vols dir que sabrien que fer si poguessin fer-ho?, vols dir que sabrien viure com volen viure si poguessin fer-ho?, en el fons no són més que desgraciats acostumats a viure com poden, amb somnis de com volen i contents que aquest voler només sigui un somni...”, l’he agafat mentre l’acompanyava pels passadissos de l’empresa, la reunió posterior ha estat brutal, tenim uns tipus que es dediquen als cultiu ecològic, biològic, sostenible i no sé quants atributs més d’aquells que fan córrer-se de gust a tots els gafipastispintansiam que hi ha pel món, doncs res, que els tipus ens plantejaven que el seus productes tenien una bona acceptació, tanta que tenien previst incrementar la producció, però vet aquí, que aquí els hi venia el problema... amb el sistema de cultiu que venen emprant no poden incrementar la productivitat del terreny, així doncs estan al límit tècnic de la producció, i li van plantejar al meu conegut quines opcions tenien, el meu conegut amb un somriure els hi ha recomanat que “es deixin d’algunes collonades” i així podrien produir més, al que els tipus quasi que li salten al coll tot queixant-se, el meu conegut els hi ha dit que no calia que modifiquessin l’envàs ni la publicitat, que total era una forma de veure el cultiu ecològic “un xic diferent” però que pensessin en la quantitat de nous clients, que deia clients, de noves persones a qui podrien fer arribar els seus productes, força més sans i bons que els de la resta, els tipus no ho tenien massa clar, i ha estat aleshores quan el meu conegut ha tret el quadre de comandament del negoci i els hi ha assenyalat el benefici esperat, al veure’l els tipus li han saltat al coll tot i que per agrair-li la seva solució, i heus ací que un cop més queda demostrada la veritable naturalesa humana, el punt on les ganes de servir i ajudar queden supeditades a les ganes de servir-se’n i ajudar-se a un mateix... com deia el meu conegut “A veure si aquest Nadal ens envien una panera pel total d’ànimes que fem baixar, tot i que no entenc si el premi és anar amunt que Deu fes unes ànimes tan proclius al pecat...”