entrada 938 (any 3)

Fa segles vaig escoltar a un tipus qui deia als seus deixebles “Aquest món es pot dividir a la gent entre aquells que donen i els que reben... els que reben tenen la sort de tenir cada cop més, i els que donen cada cop menys, ara bé, si un vol aixecar-se poc pes ha de portar, ja que el pes moltes vegades ens enfonsa i no ens permet d’aixecar la mirada, a més qui poc té de poc s’ha de cuidar, pel contrari qui molt té molt ha de vigilar...” un dels deixebles se’l mirava amb un somriure i va acabar dient “Però mestre, de sempre l’important és tenir i si pot ser molt millor...”, el mestre va retornar el somriure “Això depèn de si un vol ser valorat pel que té o pel que és, tenir pot donar tranquil•litat, però no tenir dóna llibertat, tot i que no per viure com es vulgui sinó com es pugui, però almenys un pot viure lliurement... amb tot, un sempre ha de tenir un quelcom mínim, jo per exemple, soc el que soc pel senzill fet que us tinc a vosaltres, sense vosaltres no seria més que un vell boig que estaria parlant al buit, tot i que pensant-ho bé, amb vosaltres no deixo de ser un vell boig que està parlant al buit...” els alumnes es van mirar i van ser només un parell els qui van somriure... els segles han passat i les generacions s’han anat succeint, però el tema segueix allí, en qualsevol relació sempre hi ha qui aporta i qui rep (i això inclou les relacions “trenet” amb la que alguns blocaires acaben els seus sopars....), misteriosament hi ha una transvasament al més pur estil dels gots comunicants que fa que dos persones acabin quasi sempre al mateix nivell, no fa massa en una reunió a un dels presents li van preguntar per la seva relació (una relació ausònia on les hi hagi, per cert, ara hi caic que l’ausònia no deixa de ser més que la sònia d’or... (xist tre dolent), és a dir una relació absorbent a topeeeee), el tipus va anar escoltant el reguitzell de comentaris sobre com de passerell era per aguantar les anades d’olla de la seva parella i com aquesta “el feia girar com un penell en ple ull de l’huracà” (joer amb la parauleta... “penell”...) i ull amb l’expressió que té profunditat intelestuà, el tipus es va acabar el cafè sense dir res, i un cop sols em va dir “Es pensen que per fer allò que l’altre demana un perd en la relació, no veuen que a mi senzillament ja em va bé tot, perquè el que senzillament vull és estar amb aquella persona, tota la resta és accessori, i si ho mires amb distància ella guanya en el present a ulls de tothom...”, escoltant-lo no vaig poder més que recordar la famosa tornada de la cançó... “Then you’ll find your servant is your master...”, com ja he dit forces vegades les juguesques dels humans m’interessen poc, tot i que no deixen de tenir aquell toc de divertimento que ens permet als vampirs de passar els segles distrets, perquè de fet el major reality que hi ha no deixa de ser el món real, on un pot passar i mirar i tot intentat trobar on hi ha la càmera oculta al no creure’s el que observa...