entrada 943 (any 3)

Porto uns dies llegint el relat del viatge de l’epistolari blue i no puc més que recomanar-vos la lectura del seu blog des d’aquest merdespai meu, fa temps em van explicar que en un principi cada cos tenia dos ànimes, i que aquestes cada cop que el cos moria es reencarnaven juntes en un altre cos i així al llarg dels temps, es veu que el Déus no massa contents amb la felicitat que això aportava a aquells éssers van decidir fer-se valdre i van fer que les ànimes es separessin, i que cada una visqués en un sol cos, es diu que des de les hores les ànimes no paren per tal de cercar la seva ànima bessona, i que amb els anys i les vicissituds que cada cos ha anat passant s’ha produït un desfàs temporal entre els cossos el que fa que hi hagi ànimes en una perfecte asincronia, tot i això hi ha ànimes que no han perdut el desig de trobar a la seva bessona i no paren de buscar-la, i només en rares ocasions un té la sensació de trobar-se amb un perfecte desconegut qui li esdevé un perfecte conegut, el blog del senyor epistolari i per on està de vacances (suposo) m’han fet recordar aquesta història, recordo que fa anys m’hi vaig perdre per aquelles terres, allí on ara la gent va en viatges purificadors i on no deixen de pixar colònia de cada lloc que trepitgen i que per mi va ser una demostració clara de la naturalesa humana en el sistema de castes, on un no és pel que és sinó per qui són els seus ancestres, un sistema acceptat i que permet col·locar a tothom sense patir massa per canvis socials… doncs passejava per aquelles terres parlant amb un tipus qui em deia “El passat havia de ser genial, perquè tothom en vides anteriors ha estat rei, o ric, o actriu o qualsevol altre cosa important, així doncs en el passat no hi havia ni camperols, ni pobres, ni prostitutes de baix nivell, en resum cap d’aquells que es consideren desgraciats… ja ho veus a com de menys hem anat…”, vaig somriure, suposo que deu ser com les vacances, un en pot fer moltes però sempre recorda les millors, la resta moltes vegades queden oblidades fins que algú o quelcom ens hi fa caure… estava parlant amb el tipus quan una noia se’ns va quedar aturada davant nostre, vaig veure el seu llarg cabell negre i uns gran ametllats ulls marrons que em miraven encuriosits, qui venia amb mi em va mirar sorprès “Ja vec que no pots parar de triomfar ni quan vas amb un vell com jo…”, anava a contestar-lo quan la noia se’ns va acostar després d’oferir respecte al meu conegut se’m va quedar mirant “Ens coneixem?” em va preguntar clavant els seus ulls en els meus, li anava a contestar que no, que no la recordava, tot i que els segles que porto a l’esquena fa que ja no recordi a totes les que han passat pel llit (lo de les vacances explicat més amunt…), però el tema era que em resultava familiar i no tenia massa clar de que…