entrada 939-2 (any 3)

Avui m’ha fet gràcia que el més comentat hagin estat les paraules del que per aquí nomenen Rucnaldo, quan tot calent després d’un partit va deixar anar una perla a tall de “Em xiulen perquè soc ric, soc guapo i soc un bon jugador...”, i clar ja ha faltat temps perquè li saltin al coll, tot i que si ho analitzem fredament el tema ens quedaria: el tipus és ric per no dir que força ric, crec que també és un bon jugador de futbol i sinó, no cal més que veure que surt a totes les travesses dels premis que es van donant, i sobre la bellesa física, no entraré a dir si és guapo o no, però lleig, el que es diu lleig, no crec que sigui, així doncs, la pregunta seria el saber el motiu de l’escàndol de les seves declaracions... i vagi per endavant que si qui les hagués fet fos un dels vostres endiosats jugadors de l’equip antagonista del Rucnaldo ara estaríeu bavejant i algunes anant-se’n potes avall dels “collons” que tenen per fer declaracions com aquelles... i el problema no és que es facin, el problema és que es facin en veu alta i amb orgull, avui un ho criticava força tot dient que el tipus era un valent imbècil que només sabia que donar patadetes a una pilota, i clar, no he pogut estar de dir-li “Coi si és tan fàcil perquè no ho fas tu?, ahhh clar, que tu ets un tipus que no arriba al nivell de valent imbècil donant patadetes a la piloteta dels collons...”, el tipus m’ha mirar i no he pogut més que dir-li “El teu problema, és que et penses que si aquells que enveges estan calladets senzillament deixen d’existir, doncs no, simplement s’ho passen bé en silenci mentre tu et fots...”, pel meu despatx han passats forces tipus víctimes d’aquesta societat on les aptituds extremes estan estigmatitzades i on un ha de fer el màxim sense dir-ho ni esperar res a canvi, tot en benefici d’una societat que demana molt i poc ofereix, o que en la seva democratització ofereix el mateix a tothom... fa poc tenia un arquitecte que havia fet una sèrie de projectes realment genials, però el tipus no els podia vendre, els vaig estar observant i després el vaig mirar a ell tot pensant com podia sortir allò d’un tipus com aquell, li vaig somriure dient “Saps, un per ser bo cal que s’ho cregui ell, i després com per art de màgia els altres s’ho creuran, però tot comença en un mateix, fa temps em van explicar que hi havia una expedició perduda, i qui la dirigia no parava de dir, “Anem cap allí, cap allà...”, al final van aconseguir arribar a un poblat, qui els dirigia no en tenia cap idea que allí hi havia gent, senzillament tenia clar que volia sortir-se’n, tu ets un bon arquitecte però no pots esperar que els altres ho vegin sinó ho veus tu primer”, el tipus em va mirar tot dubitatiu “No em creus?, perquè no dius en veu alta que ets un gran arquitecte, un arquitecte de collons!” em va costar però al final i després de tres intents i un crit de nena es va llençar, el vaig acompanyar al patí de secretàries, i li vaig dir “Diga’ls-hi el què ets”, el tipus es va tallar, va agafar aire i va acabar llençant un “Soc un arquitecte genial” (jo hagués estat un xic més extrem però els vampirs som així), “Mira-les, creus que poden valorar la teva feina?, creus que l’entenen?, creus que tenen el valor moral de dir si el que fas està bé o malament?...” el tipus les va mirar “Qui sinó tu pot dir si la teva obra és correcte, només tu que ho veus en conjunt, elles veuen les parts no el global...”, el tipus aleshores es va llençar “No enteneu res, sou cegues, jo vec el futur i vosaltres veieu el present amb els ulls del passat!, no sou ningú per jutjar el que faig, prou que faig de fer-ho per vosaltres!”, aquí vaig donar-li un copet a l’esquena “Molt bé, però tampoc cal fer-hi sang...”, el tipus va sortir després de passar per caixa, pel que sé, la seva vida ha tingut un gir brutal i avui en dia es poden veure i en un futur se’n veuran més de projectes fets per ell, com ell diu “Ja no dissenyo a gust dels altres, senzillament espero que els altres adaptin els gustos als meus dissenys... perquè són els correctes i els més adient, no espero que ho enteneu ni accepteu, però les coses són així...”, com em deia la secretària “Algun dia m’hauràs de dir quants monstres com aquell has parit....”