entrada 937-2 (any 3)

Fa temps algú em va dir que els blogs venen a ser una projecció de qui hi ha darrera, i que com les persones n’hi ha que neixen malviuen i moren en silenci, davant l’apatia del personal i en canvi n’hi ha d’altres que aconsegueixen un vida exitosa i un intent col•lectiu de fer-los perdurar més enllà de l’esperança de vida natural de qualsevol blog (fins i tot n’hi ha que diuen, que alguns han estat crionitzats a l’espera de generacions futures...), de fet vaig escoltar en un seminari no fa massa “Per fer un blog amb seguidors un ha d’escriure el que els altres volen llegir més que no pas allò que un vol dir, en el fons els blogs no deixen de ser un intent de demostrar la personalitat i lo xaxipirulin que s’és, i s’acaba en una prostitució vers les rialles, els comentaris i els seguidors que ens facin concloure que encara podem entretenir i cridar l’atenció... perquè si passem a dormir el son dels justos senzillament voldrà dir que hem deixat d’existir, i cal recordar que per molts un no és per si mateix, sinó pel que els altres diuen d’un...”, val a dir que el tipus qui parlava té un blog amb forces seguidors i vaig estar a punt de preguntar-li si li havia valgut la pena el fet de “prostituir-se”, al que suposo que ell hagués contestat amb un “Si ho has de fer, almenys gaudeix-ho i fes-ho amb dignitat...”, de fet en una societat on la gent no sap qui és, i necessita de les opinions dels altres per saber qui són, o on el saber com és un requereix de l’atenció dels altres per tal de conèixer-se... un lloc on s’ha acabat el mirar cap a l’interior, ara toca mirar a l’exterior i esperar la resposta; un no és intel•ligent, o maco perquè ell ho digui o ho demostri, un ho és sempre que els altres li ho diguin (amb o sense copet a l’espatlla), i heus ací que això ha fet milionaris a forces d’aquells que es guanyen la vida curant les ments i definint al personal, perquè no com ara escolto tanta sintamotologia, ni tants brots, ni tantes dolences, ni tants trastorns... fa poc parlava amb un psico qui em deia després d’unes quantes copes “Tinc la consulta plena de gent que bàsicament es pregunta qui és, i que no sap el que té però té clar que pateix algun trastorn mental, en un intent de voler ser com els altres, en una societat titllada de malalta tothom ho vol estar per poder dir amb veu alta que pertany a aquesta mateixa societat... i clar, no em queixaré que d’ells visc, però si vols que et sigui sincer el problema és força senzill, i és que l’ideal d’estabilitat mental no deixa de ser això, un putu ideal teòric al que ningú hi arribarà, de fet ni tan sols s’hi atansarà, i el més divertit és que si algú arribés al mateix segurament aquest algú tindria un veritable trastorn mental digne d’estudi...”, vaig somriure, perquè precisament la pregunta és la correcta, ara bé, la direcció de la mateixa és l’error...