entrada 931 (any 3)

Avui escoltava un tipus qui m’ha deixat força acollonit, el tipus en qüestió ha deixat anar un “Viatjo poc a la Índia, de fet dos cops l’any, ara si fos per mi hi aniria cada semestre…”, i el tipus s’ha quedat tan ample, clar que veient la cara dels altres i com es quedaven com si res, no m’ha estranyat de com els hi van els negocis; no fa massa a una tipa li vaig fer l’observació que la seva oficina sortia en una fulletó de publicitat i la tipa no va poder més que deixar escapar un “Ostres que observador!”, i aquí va ser quan em van venir les paraules d’un conegut “Si tens ulls i no mires ets idiota, si mires i no observes ets imbècil, si observes i no memoritzes ets un cretí a qui les oportunitats li passaran per davant la cara i no les veurà…”; tot aprofitant aquests darrers dies un pot aprofitar per anar a esmorzar als llocs on s’hi acostuma anar però en dies canviats, el que permet de veure al personal que s’hi deixa caure, tot observant que n’hi ha que repeteixen amb indiferència del dia i d’altres que hi van tot just quan tu no hi vas, aquest matí mentre els observava no m’he pogut estar del tipus maldestre amb el mòbil qui no parava de petjar botons mentre em mirava nerviosament, al meu costat la parella aka parelleta del mes, em fa gràcia com de fàcil és per alguns de tenir parella, els mirava i no em podia deixar de preguntar que hi hauria més enllà de les mirades ensucrades i el balanceig dels peus d’ella al ritme de les paraules d’ell que deurien ser força interessants pel que semblava, o igual li eren indiferents a la tipa ja que el que realment li importava era el tipus en qüestió, he demanat un altre cafè mentre intentava esbrinar la química de tot plegat, allò que fa que els humans vulgueu estar els uns amb els altres fins un moment on un clic us deixa veure l’imbècils que heu estat o lo necessitats que estàveu per creure’s que aquella podia ser la definitiva, la persona de la vostra vida, com em deia un conegut “Amb els anys un comença a valorar que no importa lo fascinant del viatge o el destí del mateix, que el que realment importa és no fer-lo sol, ens han criat com animals socials i sortir-se’n estigmatitza sense justificació, i en el fons sociabilització i acceptació grupal és una de la finalitats (o ho hauria de ser) de qualsevol vida…”, no he pogut evitar el somriure al mirar-los de nou tot preguntant-me en que collons invertiran el temps que tinguin conjuntament, he apurat el cafè tot concloent que la sort (en el seu cas) és la senzillesa mental dels tipus, suposo que tal com un ruc amb un llapis és feliç ells amb poc també ho seran, com dirien el tècnics de màrqueting una “low relationship” el que equival a dir una relació de baix cost, els humans no esteu fets per estar sols, ara bé, al final o acabeu per conformar-vos amb el que us ha caigut en gràcia/desgràcia o porucs d’acceptar l’error en l’elecció, i ja no parlem de cercar quelcom de nou, perquè ja sé sap que davant el repte de trobar a algú que millor que conformar-se amb qui ja teniu al costat, i jo no puc dir més veient tot això que “Visca l’amor!”