entrada 897-2 (any 3)

Avui estava convidat a dinar mentre esperàvem, qui m’havia convidat va venir amb un somriure i em va allargar una fotografia com si fos un tresor, i possiblement ho era “Érem joves… eh?”, he mirat la foto, m’ha fet gràcia una foto de fa anys, en aquesta em vec tal com era fa molts anys, una foto en blanc i negre, una foto que no hauria d’existir, de fet tota prova de la nostra longevitat ha de ser destruïda, aquella foto la guardava el bo del Jaume perquè li vaig deixar fer-ho, li he retornat quan ell m’ha dit “Te la pots quedar, ja no sé el temps que em queda i crec que ningú com tu per guardar-la… a tu el temps et conserva millor, tu sembla que hagis caigut en aquest món, cap mosquit et picarà i el sol no et cremarà, no era així la frase?”, he somrigut guardant-la, aleshores ha vingut el seu nét qui sense saludar li ha preguntat “Avi, ja m’has comprat la camiseta?” el vell l’ha mirat sorprès “No te la vaig comprar l’any passat?” el monstre l’ha mirat desaprovadorament “Ja, però avi no saps que aquest any és nova?, mira que no t’enteres eh!”, he quedat sorprès si el Jaume li hagués dit això en aquest to al seu avi la castanya que s’hagués endut hagués estat per flipar, però allí estava el monstre qui mesura l’estimació que li tenen en funció dels regals que li van caient, l’avi ha deixat anar aire “Mira, la propera setmana l’anirem a buscar..” el nen ha marxat, tot descontent, perquè ja sé sap que ara ho volen tot i ara mateix, l’he mirat i el Jaume ha somrigut “Et recordes com era abans?, no teníem camisetes, de fet crec que la mare quasi que em mata quan vam pintar-ne una amb els colors del nostre equip, i tu m’hi vas posar el nom a l’esquena… i recordes la pilota de drap?, tu sempre te’n sorties perquè en tinguéssim alguna, en aquella època tu erets més vell ja i jo més jove, i ara tot i ser encara més jove semblo força més vell, sempre m’he preguntat quina crema estètica deus gastar….”, m’ha fet treure un nou somriure, en el dinar també s’ha parlat del boig que ha fet la darrera trastada en el bressol de la societat del benestar, que sembla que ja no sigui tan benestant, però davant la denominació de “boig” el bo del Jaume ha saltat “No hauríeu de faltar als veritables bojos…”, no he pogut més que somriure al recordar quelcom que vaig viure no fa massa, estava en una cafeteria i un grupet de noies tenien problemes per connectar-se al wifi del local, un noi se’ls hi va acostar i es va oferir a ajudar-les en poca estona l’aparell estava connectat, li estaven donant les gràcies al noi quan un senyor va aparèixer i li va dir al noi que era hora de marxar, tot preguntat a les noies si hi havia cap problema, una de les noies qui va reconèixer al senyor va preguntar “Està boig?”, el noi va dibuixar un somriure trist… “Que estigui boig no vol dir que sigui tonto…”, em va fer despertar el somriure, i sobretot el veure en la mirada de les noies com tot l’agraïment que hi havia hagut es va canviar per la sospita i el temor… com em van dir fa temps “Lo desconegut fa por, no per desconegut, sinó davant el perill que ens hi puguem identificar…”, i per cert, avui ens ha deixat una gran veu, una veu que va sobrepassar a la persona, fa temps em van dir que hi ha un club que sempre vol els millors cantants, i de fet no els vol compartir amb ningú, aquest club ha anat agafant en el seu decaure o en el cim del seu èxit a diferents cantants, i es veu que ara anaven mancats d’una veu femenina…