entrada 898-2 (any 3)

Són kllons que calguin 1500 pàgines per justificar-se, convèncer-se i autoenganyar-se, un psico conegut em deia que en aquests casos (i parlant de psicos, brutal que en surti un a la tele i necessiti d’ordinador i muntanyeta de llibres de psicologia en anglès per demostrar els seus estudis i professió) el nombre de pàgines necessàries impliquen la necessitat d’explicar-se i alhora de convèncer-se dels actes, a més pàgines més dubtes sobre el propi acte, menys en els casos dels tipus amb una patologia malaltissa a escriure (ummm, segurament jo hi entro en aquests darrers), en un cas semblant el tipus li va dir al causant d’un acte amb forces similituds: “Mira, ni tan sols en farem publicitat, ningú ho sabrà, i qui pregunti se li dirà que no ha passat, i en el teu judici estaràs sol, perquè el farem allí on ningú hi voldrà anar…”, com ell em deia el tipus va acabar per suïcidar-se (tampoc es va valorar cap altre hipòtesi) davant el fet que l’obra de la seva vida senzillament passaria sense pena ni glòria (i especialment sense això darrer), i mentre expliquen això, el cas d’una veu que va sobrepassar a la persona, fa anys vaig parlar amb un artista qui em deia que el problema era el fet que els idealitzaven com ell em deia: “Jo canto, com algú fa una paret, o algú altre neteja la nostra merda, no faig res d’especial, de fet només faig allò que sé fer, res més, i no entenc que per fer això hagi de tragar amb la resta, a cap metge se’l persegueix cada dia, ni se’l fotografia a tot moment ni se li nega la seva vida privada pel senzill fet de fer la seva feina de la millor forma possible, i és més, jo amb totes les meves cançons no he salvat ni curat a la meitat dels que ha fet qualsevol metge… jo no he demanat ser un ídol, no he demanat ni vull ser allò que els altres desitgen, senzillament vull que em deixin ser com soc…”, òbviament el tipus va seguir el camí de la Amy… aquest matí m’han comentat que ahir van fer la peli de l’habitació de Fermat, val, sé que no és una obra mestra, però entreté (de fet és un de molts tests per classificar el personal), el divertit però són els enigmes de la cinta, i cercant, cercant els he trobat penjat a la xarxa, com no… us els deixo i us proposo un joc “estival”, ja que si esteu a la platja a part de quedar cremats de kllons i ovaris al veure el personal del costat us dono l’opció que també cremeu algunes neurones, intenteu resoldre’ls i ja me direu com us va, us deixo el link amb les solucions per tal que no em digueu que no sabeu com us ha anat…



Acertijo 1: ¿Qué patrón sigue la siguiente secuencia de números: 5 – 4 – 2 – 9 – 8 – 6 – 7 – 3 – 1?

Acertijo 2: Aparecen un montón de unos y ceros:
000000000000000011111110000 111111111110010001110001001 001111100100111101011110011 100100111000111111111000001 000001000000100000100000011 111110000000111110000000000 0000000
¿Qué representan?

Acertijo 3: “Tres cajas de caramelos”
Tenemos tres cajas de caramelos: una tiene caramelos de naranja, otra de limón, y la tercera los contiene mezclados. Las cajas vienen etiquetadas como "Naranja", "Limón" y "Mezcla", pero se sabe que las tres etiquetas son incorrectas.
La pregunta es: ¿cuántos caramelos será necesario probar para conocer el contenido de cada caja?

Acertijo 4: “Las tres llaves de luz”
En el sótano hay tres llaves de luz y en el tercer piso están las bombillas que se encienden con cada una de esas llaves. El problema es que no se sabe cual llave corresponde a cada foco y la única manera de averiguarlo sería usando la llave y subir al tercer piso para comprobar. ¿Cuál es el procedimiento para subir la menor cantidad de veces al tercer piso y conocer que llave le corresponde a cada bombilla?

Acertijo 5: “Las dos puertas”
Dos puertas, dos guardianes (uno que siempre miente, y otro que siempre dice la verdad), una puerta lleva a la salida del laberinto y la otra solo te mantiene en el laberinto. Solo es lícito hacer una pregunta a un solo guardián.
Las dos puertas se perciben iguales, los dos guardianes también. ¿Qué pregunta hacer para escoger la puerta correcta?

Acertijo 6: “Las hijas del Profesor Otto”
Un colega le pregunta al Profesor Otto las edades de sus tres hijas y este responde que el producto de sus edades es igual a 36 y que la suma es igual al número del portal de enfrente. El colega mira el portal en cuestión y, tras pensar un momento, dice que le falta un dato. Entonces el profesor Otto asiente y dice: "La mayor toca el piano". ¿Qué edades tienen las tres hijas del Profesor Otto?

N.blocaire: el nombre del portal és 13 (tot i que segons diuen és una dada que no cal per resoldre’l)

Acertijo 7: “Relojes de Arena”
¿Cómo medir exactamente 9 minutos con dos relojes de arena de 4 y 7 minutos?

Acertijo 8: “Una cuestión de edades“
Una madre es 21 años mayor que su hijo. Al cabo de 6 años la edad de la madre será cinco veces la que tenga el hijo. ¿Qué está haciendo el padre?

Pàgina amb les solucions

Fa uns dies, algú em va dir que li agradaria que li paguessin per escriure el seu blog (suposo que davant l’opció l a gent diria “I qui no!”), ara bé, la pregunta és: si escrivim el blog i agrada tan que ens paguen per fer-ho on ens deixa el tema, de fet voldria dir que allò que escrivim és “digerible” per la mainstream així doncs, tindríem la prova que nosaltres, per molt que vulguem no deixem de ser més que part d’aquesta corrent (au, ja us podeu anar suïcidant, sento dir-vos-ho no deixeu de ser com aquell veí que no pareu de criticar o aquell altre que es tira pets quan pugeu a l’ascensor, com em van dir fa segles “Segurament hi ha gent especial i aquesta és la bona notícia, la dolenta és que no som nosaltres”, fins i tot jo no deixo de ser un senzill i curtet vampir, ja veieu res al costat del Pullem), l’altra és que no agradis, però aleshores sempre hi haurà una panda de gafapastis intel·lectualoides diarreics qui et valoraran per la “transgressió” que representes, quan el que haurien de valorar son els “trans” sense “gressió” que els hi descobreixin nous camianals… (xist dolent, dolent i dolent…), i després com em deia un tipus qui llegia força “No sé que és millor, si escriure cosses interessants tot i escriure-les amb el cul o escriure veritables merdes tot i que escrites amb una delicadesa exquisida que les torna almenys a nivell formal obres mestres, l’eterna discussió sobre si val la pena la forma o el fons…”