entrada 894-2 (any 3)

El tema d’avui és la dimissió d’algú (que si ja no ho és) aviat serà un ningú, i el divertit de tot plegat no ha estat més que he recordat una conversa que vaig tenir amb un general fa anys, el tipus fent seva la màxima de “O caixa o faixa” va llençar les seves tropes en un atac que com a molt es podria classificar de “benèvol” si ho mirem amb les millors intencions, o directament d’una “fillaputada” si ho analitzem pel que era realment (tot obviant que animalades com aquestes només surten bé als ganxets), doncs res, que mentre mataven als seus homes algú qui li tenia certa confiança li va dir “Ep mestre, no vol dir que l’ha errada?”, el tipus va somriure com només saben fer els sociòpates amb tints psicòpates i li va dir “No ho tinc massa clar veient com va, ara bé, no crec que quedi ningú viu per dir-ho…” els presents es van mirar i un li va preguntar després d’escurar-se la gola “I nosaltres?” al que el general va somriure “A vosaltres us considero amics meus, sinó suposo que estaríeu amb les tropes…” els tipus van respirar tranquils i fins i tot se’ls hi va escapar un somriure, aquella nit els vaig matar un rere l’altre, perquè el general es va cansar o va dubtar de si era interessant tenir amics com aquells i com ell deia “En la meva posició amics precisament no me’n fan falta…” un cop feta la feina vaig plegar veles perquè ja sé sap que el següent a la mínima que ho pensés era jo… i el tema està en precisament això en no reconèixer els errors i defensar la posició d’un i fer dubtar, com diuen els advocats “Davant una veritat clara i absoluta, provocar només que sigui un indici de dubte ja és tot un triomf…”, i encara n’hi haurà que diran que tot no deixa de ser una “Conspiracion franco judeo masónica marxista internacional en contuberbio con los maoista y con tintes trotskistes…” com no es cansava de dir aquell cabo amb força mala llet i curtet de gambals que a base de grimpar va anar pujant graus en l’escalafó militar fins arribar a…, en resum, és a dir i en poques paraules, “Quelcom que em pot tocar els collons…”, i per si pensàveu que només passen aquestes coses allí on esteu, us explicaré que per ací hi ha una política que té un càrrec i que ha decidit renunciar al partit que l’ha portat on és, doncs bé, us penseu que ha decidit renunciar al seu càrrec?, poz nooooo, i la tipa dient que ella es deu al poble i no pas al partit, tot i que aquest ha estat qui li ha ofert tot per arribar on està, així que ja ho veieu, no hi ha com tenir càrrec i d’altres prebendes per tal de no voler sortir-ne, perquè un té clar que qualsevol canvi en aquests casos serà cap a pitjor… i com em van dir fa segles “La veritat és una, però la percepció que en té la gent de la mateixa és allò que creuen que és, així doncs, és tan important tenir la veritat com saber condicionar el que creu la gent…”