entrada 884-3 (any 3)

Els vampirs no tenim un passat, almenys no com vosaltres el coneixeu, tenim forces passats que tots junts formen el nostre passat, però de sempre se’ns ha dit “Oblida el que vas ser i recorda el que ets… cada existència és en si mateixa un pas del Rubicon”, sempre m’ha fet somriure el trobar-me amb fills o néts d’aquells que ja he conegut, he tingut tants inicis com finals, i si tinc una cosa clara és que a aquest inici en el que estic existint li seguirà un final que portarà a un nou inici, amb tot a vegades em sorprenc quan ensopego al rebotar de perfil en perfil per xarxes social amb aquells que han significat quelcom, d’aquells que tot i ser humans han deixat alguna marca en el que som, perquè fins i tot els petits canvis que ens facin portaran a grans resultats finals, tal com em deia un mestre japonès, desviar mil·límetres un cop pot significar que acabi a metres de nosaltres, tot depèn de la distància… i quan un té l’eternitat per endavant els canvis poden ser brutals, avui estava escoltant als Nouvelle Vague i el seu “Love will tear us apart” quan un dels que estava amb mi m’ha fet tornar al present sentenciant “Deu dóna conys a qui no trempa, i tan se m’enfot si em plagien la frase en el sermó de demà…”, he somrigut un altre ha saltat “En aquesta merda de realitat en el que tothom vol viure fa que per tal de poder tenir l’estoreta amb el maleït welcome to normal-land, la gent estigui disposada a desprendre’s de precisament allò que els fa diferents, de fet la gent al final acaba per no aguantar ser diferent i és vol barrejar amb els altres amb la sensació de pertànyer al grup… perquè a vegades ser diferent és senzillament això ser-ho i que et tractin com a tal…”, els he mirat, possiblement estigui amb ells perquè són dels pocs humans diferents del lloc, cada cop menys, cada cop més salten el carrer per canviar-se de vorera, quanta tranquil·litat dóna estar en la vorera de la majoria, com de fàcil és barrejar-se entre la multitud sentint-se i creient-se un de més… un dels presents ens comentava que en una xarxa social havia llegit “Soy piscis como los delfines y feliz como Campanilla…” aquí, tothom ha dit que el tipus s’ho estava inventat que no podia ser que algú amb dos dits de front i forces més anys a les esquenes es definís d’aquella manera, doncs si!, es veu que és cert i amb un parell de collons que la tipa ho diu i convençuda com diu ell de que ho és… tot i que posats a triar un cetaci per la tipa li anava millor lo de balena o catxalot (si no es vol ser cruel ni faltar a la veritat), ara bé, no deixa de ser divertit com la gent es vol definir no per allò que aconsegueixen sinó per allò que els hi ve donat… “Com que he nascut entre tal i tal, sóc d’un xaxipirulin que lo flipas neng…”, un altre ha tret un tema que no sé si ja l’he fet sortir i és el fet que en un anunci d’assegurances amb un nom força contundent i líric, els tipus tenen els nassos de repassar totes les assegurances que fan menys precisament aquella que els hi ha donat el nom i l’èxit, com deia aquell “Hi ha coses que s’han de tenir cobertes per no cal que es diguin…”, i després com no el famós tema de la desaparició del còdex del que ningú se n’explica com ha passat i encara menys saben el que hi deia, un cop em van dir “No hi ha llibres més interessants que aquells que precisament ningú sap el que diuen o el que volen dir…”, i jo em pregunto si la Xada no haurà estat de vacances per allí…. I en un atac de deformació professional….