entrada 900 (any 3)

Fa temps vaig llegir a un tipus qui deia que el mite del bon salvatge era del tot fals, que el tipus havia trobat el mateix nombre d’imbècils a les selves de l’Amazònia que els que trobava a una ciutat com Nova Iork (de fet un dia haurem de parlar d’aquesta “traducció” del nom de les ciutats i de com algunes són del tot intocables mentre d’altres les tracten a puntades), doncs res, suposo que el tipus deu estar en lo cert, personalment i al llarg dels segles he viscut en grans ciutats i en pobles que quasi bé eren masos, i us puc dir que no hi ha una relació entre la grandària del nucli poblacional i la calidesa de la seva gent, com sempre ens trobem de nou davant el caràcter de les persones, perquè una verdulera o portera ho és tan en un lloc de pocs habitants com en un lloc altament poblat, li estava donant voltes al tema quan vaig recordar la meva estància en un d’aquests quasi masos, de fet en el nucli no hi vivien més d’una vintena de persones, i molt poques famílies, el que feia que dels pobles del voltant hi hagués una certa llegenda negra sobre els matrimonis i les relacions “irregulars” entre membres d’una mateixa família, així que relacions endogàmiques a part el lloc era força tranquil, els hi vaig dir que em dedicava a estudiar els ocells, i això en aquella època era força normal, de fet era el boom de les ciències naturals, i que un bon vivant de ciutat es deixés caure pels poblets amb un intent d’explicar la naturalesa (estàvem en ple segle XIX) no era gens estrany, doncs res, que una nit em van despertar uns cops a la porta de la casa que m’havien “llogat”, al obrir la porta vaig trobar-me a la filla del “cap” del poble qui em va demanar que la seguís, vaig veure com bona part de la gent anava cap a l’església del poble i després d’entrar-hi van tancar i bloquejar les portes, em van explicar que havien detectat la presència d’un vampir i jo els vaig mirar sorpresos per dir-lis que els vampirs no existien, però les proves eren aclaparadores, havien desaparegut algunes persones en els pobles del voltat i en el que jo estava encara no, el que feia que el vampir estigués en aquell nucli (bona lògica vaig pensar, a vegades la forma de pensar rupestre és la més encertada), i a més i com em deien el podien notar... així que fetes les corresponents investigacions havien conclòs que el vampir no era ningú més que el Pepet de cal Palangana (cosí germà segon de qui em parlava), així que s’havien tancat tots a l’Església i havien anat a buscar ajuda als pobles del costat mentre havien deixat al pobre Pepet fora, la tipa m’ho estava explicant quan van començar a picar a la porta, era el nostre particular vampir qui ens demanava que el deixéssim entrar, aquí no vaig poder més que preguntar que passaria si el vampir no era el Pepet dels nassos, i la tipa em va dir seriosament “Doncs que aleshores es trobarà amb ell i ens deixarà a nosaltres tranquils, de fet ell tampoc ens cau massa bé” (va dir del pobre Pepet), vaig somriure, mentre agafava distància, vaig mirar al personal de l’Església i em vaig preguntar perquè Deu amb els seus tripijocs crea situacions com aquelles, van caure quan ja era massa tard que les espelmes s’anaven apagant de forma “poc natural” i un cop a les fosques vaig descobrir la meva veritable naturalesa, un vampir mai ha de matar per plaer, mai per sobre de les necessitats, però aquella ocasió en valia la pena, va ser una gran nit, tots van passar per les meves mans, un cop va despertar el dia i quan van arribar dels pobles del voltant l’únic que quedava era el Pepet, qui va ser capturat torturat i cremat per vampir o si més no assassí, i a l’Església li va faltar temps per culpar de tot allò a les relacions poc decoroses que tenien en aquell poble, obligar a marxar als pocs supervivents que s’havien salvat al anar a cercar ajuda (òbviament gràcies a la mà divina que els havia salvat pel seu gest), i declarar aquella terra maleïda i tocada per la mà del diable, així que van decidir quedar-se-la i maleïda o no, no van tenir cap inconvenient en fer-la treballar pels seus interessos... si com deia aquell... no hi ha mal que per bé no vingui o bé que no vingui de cap desgràcia...