entrada 891 (any 3)

La diferència de les guerres per aquells qui les dirigeixen i per aquells qui les pateixen/gaudeixen, està en que pels primers les guerres sempre són globals, en canvi pels segons sempre són locals (o normalment ho acostumen a ser), així que quan parles amb ells, t’expliquen la seva història i quan moltes vegades et porten allí on van batallar, tu no hi veus més que un turonet o un cap de platja, un poblet, un pont, un creuament de camins… i aleshores has de vigilar el que dius, perquè allò, aquells llocs que no poden més que fer-te despertar un somriure d’ingenuïtat de la seva importància per aquells que parlen, acostuma a ser el lloc on un ha matat i ha vist morir a forces d’aquells que considerava el seus amics, i cal que un mesuri les paraules abans de deixar-se anar i valorar actes i records que molt possiblement en tota una plàcida vida un sigui incapaç d’entendre i ja no parlem de viure… ahir va tornar a ser una sortida hedonista i orgiàstica on les hi hagi, una veritable pèrdua de temps regada amb alcohol per treure la poca importància que la nit pogués portar i de pas justificar el poc nivell de la nit, que no era més que el poc nivell dels allí presents, es diu que aquell qui parla massa és una malbaratament d’una bona mamada o un cuningulis (no sigui que se’m cabregin les erices de nou…), així que em va tocar escoltar les tontades de sempre, les queixes individuals tendencioses que cerquen millorar la posició d’un en detriment de la de forces altres, em van recordar a una “pobra” tipa (i lo de pobra ve per la malaltia que pateix), que semblaria ser que els camps electromagnètics (o com es diguin) la casquen, i la tipa que té una casa que deixaria a la d’alguns teoristes de la conspiració com una casa de nines, i amb un aparell penjat del coll a tall de penjoll que porten alguna raperus i que li serveix per mesurar la força dels camps, doncs res, que la tipa es queixava de que si els veïns tenien wifi i això li portava a tenir mal de cap, que si el veí parlava massa pel mòbil ella es marejava i servia per ben poc, que si ara sortir al carrer era una suplici perquè les cafeteries tenien la mala costum de tenir xarxes inhalàmbriques… i clar, aleshores esdevé la pregunta de si el bé d’una persona justifica el sacrifici de tots aquells que la rodegen, i la sentència etílica de la nit… “Mira, amb la pensió que cobrarà el millor que pot fer és anar al camp, i fer-s’ho amb la Heidi, el Pedro, el Boira, o tots tres alhora que no som ningú per ficar-nos en els gustos sexuals del personal…”, això mentre et passen una altra copa tot dient, “Com si fos la darrera…”, i un sense poder estar-te de pensar en un passat proper per a un vampir però llunyà per a qualsevol humà, prop del juliol del 1916 quan a puntades et despertaven i et deien que tocava anar a fer un visita al veïns “kartoffeln” del davant, i el bo del Pierre venia amb la seva inesgotable petaca dient “Mon amie, un glop abans de morir?, et recomano que la assaboreixis com si fos la darrera…”, hi vaig tornar passada la guerra amb alguns dels supervivents que sempre deien que allò hauria de ser preciós sense nosaltres fent l’indi per allí, i en tots els casos va passar el mateix, mentre les seves parelles i fills deien que el paisatge era increïble ells no podien aguantar les llàgrimes, al dir que només hi veien la desolació que hi havien deixat feia anys, fins i tot algú em deia que li havia semblat veure algun que altre fantasma dels que no van tornar d’allí… tot i que els que hi van tornar hi havien deixat bona part de la seva vida i de la seva humanitat en aquell lloc, desitjant que la humanitat fos allò que volien per no repetir de nou aquella bogeria però coneixedors de que la humanitat en realitat era allò al que ells tenien tanta por, i que molt segurament ells no, però els seus fills o néts hi tornarien allí, a matar o morir, que segons com es miri no comporta tanta diferència…