entrada 882 (any 3)

Parlava amb un tipus qui està fent un estudi que igual li val el Nobel… sota el títol “Xonisme o com no morir en l’intent: el cas de la jenni que va passar de caixera a reposadora de passadís sense morir en l’intent…” i per tal de posar-vos en antecedents us deixo una enllaç per motivar-vos… estàvem en petit comitè entre els que hi eren aquell de qui ja us vaig parlar que té un gimnàs per deixar-se anar, li vaig comentar que tot fent zàping havia vist una peli que me l’havia recordat i ell sense tallar-se va replicar: “A la teva edat i veient pelis porno?”, el somriure va ser generalitzat, el recordava una tarda de fa un temps quan estava entrenant a un tipus que s’emportava una samanta d’hòsties, vaig somriure, el meu conegut va llençar dos jabs rapidíssims, que van enfonsar la guàrdia del tipus aquest instintivament va recular, qualsevol altre s’hagués plantat els jabs mai són definitius, dos jabs més i va obrir un xic la guàrdia, aleshores va llençar un directe i aquí si que s’hagués tingut de moure, un cop més ràpid, terriblement contundent, va entrar per entre la guàrdia donada pels jabs, el tipus va fer un parell de passes enrere tancant els ulls (gran error), li va seguir un crochet que va impactar en la seva mandíbula, sense descans amb l’altre braç un hook al fetge i mentre el pobre desgraciat es plegava un uppercut que el va fer aixecar de terra i el va llençar sobre la lona, el tipus va escopir el protector bocal “La mare que et va… m’has fet mal!” va dir mentre intentava aixecar-se sense poder-ho fer, el meu conegut senzillament li va contestar “El mal te’l fas tu mateix, jo només et mostro els teus defectes, de fet, tècnicament parlant tu em fas més mal a mi, que m’obligues a actuar com he fet… la teva debilitat carrega la meva consciència…” vaig somriure al tornar al present, estàvem en els cafès un tipus va aprofitar per acostar-se’m, diuen que quan jugues amb el diable només pots tenir clara una cosa, que al final et tocarà pagar, poden passar dies, setmanes, mesos o anys, però al final et tocarà pagar, no oblida els seus deutors ni els perdona, suposo que pel temps que fa que no resa cap pare nostre… doncs res, no sé si us vaig explicar ja fa temps una història que ha anat passant per llegenda urbana amb l’especificitat que conec al pare dels protagonistes i a ells de rebot i crec que poden haver fet això i molt més, doncs res, que aquests cadells (dos germans i un amic), van anar de vacances a un país de l’Europa de l’est, van llogar a una traductora i es van fer passar per productors, promotors i el que vulgueu d’una nova empresa de pelis porno, van fotre anuncis en la premsa local tot dient que cercaven protagonistes per les seves cintes, doncs res, que entre el seu muntatge i la traductora que “adequadament motivada” va donar vigència a la juguesca, el tema està en que se’ls hi va començar a acumular la feina, i no va costar massa convèncer a aquelles que volien triomfar (en el que fos) a que fessin demostracions del que sabien fer (de fet s’anaven intercanviant els papers d’actor, director i càmera), i el divertit és que les van gravar de debò les seves sessions al més pur estil pribate (bé, originals, originals, mai han pecat de ser-ho, ara bé eficients un colló d’eficients…), passats els dies van desaparèixer i les noies van descobrir que les targetes que se’ls hi havien donat ni de tampó servien, doncs res, el tipus que tenia al costat em comentava que aquella juguesca havia anat rebotant i que ara hi havia algú interessat ne cobrar-se-la… vaig somriure “I esperes que jo…”, “Que ho solucionis…”, així, amb un parell de collons, uns follen i els altre són follats… i el divertit és que en tot acte sexual queda clar qui està en un costat i qui en un altre, el sexe és dels pocs llocs on no hi ha empats, sempre hi ha qui guanya i qui perd, tot i que qui guanyi intenti no fer-ne sang del tema…