entrada 893 (any 3)

Ahir encara li estaven donant voltes al tema dels negrets, i una de les secres em deia “Ostres, 12 milions són moltes persones...”, un ràpid càlcul mental i resulta que aquesta xifra no arriba al 0,2% de la població mundial (si no l’he errada que també podria ser), és a dir en % menys que els que han sofert un robatori amb força a casa seva, i si els mossos diuen que són pocs, doncs els negrets que la palmaran gràcies a la “terminal diet” són encara menys, bé, de fet això dels números sempre és relatiu (i mai tan ben dit com quan un parla amb un comptable...), perquè no tinc clar que representen les violacions amb tortures i amputacions... segur que representen un % ínfim del total dels delictes ara bé, com li toqui a un, per molt ínfim que sigui segurament li semblarà massa (bé, mentre aquest un no tingui gust pel tema bdsm, que aleshores li semblarà que l’ha tocat l’euromillones), i el divertit és que quant més lluny els números esdevenen cada cop més relatius, pocs veïns es poden bescanviar per més ciutadans, que es poden canviar per molts més nacionals, que passen a forces més continentals i finalment a “tots els que vulguis mentre no m’importin ni m’afectin directament”, la tipa encara em mirava i no vaig poder més que somriure “La pregunta no és si són molts o pocs, la pregunta és si han estat necessaris 12 milions de possibles morts per despertar-te la consciència, si haguessin estat un milió estaries igual?, o uns milers?, o uns centenars?, o uns pocs?...”, la tipa em va mirar i després d’arrufar el seu preciós nas i fer una ganyota amb els seus deliciosos llavis pintats amb el darrer color de moda va dir “Amb tu no es pot parlar” i va engegar directament la seva consciència social forces pisos avall mentre pensava en la seva sessió de gym i el cafè posterior amb les amigues que li havien parlat d’una botiga nova, en definitiva humans..., ahir també parlava amb el tipus de recursos humans qui em comentava que no parem de rebre cv d’animalons que han d’estar força desesperats per voler treballar amb nosaltres, i el tipus em comentava que no hi ha res que odií més que els processos de selecció de personal, perquè al final i després de fer la seva feina sempre s’acaba per escollir a la tipa amb millors cames i pit més exuberant, vaig somriure, a qui no li agrada tenir una obra d’art al despatx?... de fet la crisi esta picant a tothom, l’altre dia parlava amb una tipa a qui li perilla la feina i després de renegar dels seus caps no vaig poder més que dir-li, “I perquè no canvies de feina?”, la tipa em va mirar amb els ulls com a plats “I on vols que vaig?, no veus el malament que està tot?”, “I perquè no muntes un negoci?”, la tipa encara riu ara “De què?, va a veure, de què el puc fer per tal de guanyar pasta...”, vaig somriure, aquest és el primer error i el que diferencia els emprenedors dels que senzillament són uns “necessitats”... la vaig mirar, ni cames ni pits, i segurament amb un cv on la darrera formació tenia data de feia més de vint anys “perquè ho he donat tot per l’empresa on soc” com diria ella, això si amb algunes baixes per malaltia i algunes més per maternitat (que no sé si computen com a malaltia o com a vici...), perquè com em van dir fa segles “Només haurien de tenir fills aquelles que els puguin tenir...”, i pensant que cada cop fan més exàmens per tenir o fer qualsevol cosa: per anar en vaixell, anar a fer escalada, submarinisme, pesca, anar amb cotxe... i en canvi qualsevol potser pare o mare..., doncs res, amb aquelles antecedents la tipa no és que estigués “demode” laboralment parlant, la tipa senzillament estava morta....