entrada 887 (any 3)

“Si no hi ha problemes els haurem de crear…” aquesta podria ser la màxima d’un conegut, avui estava acabant el cafè amb ell quan hem escoltat a una de les secretàries que es queixava de que el fax ja no donava els reports dels faxos enviats, cagant-se en la mare de qui l’havia tocat, el tema estava segons em deia ell que el fax se’ls hi va penjar i algú va tenir la idea de fer un reset i deixar-lo amb la configuració de fàbrica (fet que va fer funcionar de nou a l’andròmina), amb tot, al tipus se li ha dibuixat un somriure quan ha escoltat a la secretària “Un pèsol a que ho configura abans que tu…”, hi hem perdut una estona (no massa), però la suficient per veure com d’ineficient és el menú d’un fax vell i no entenent com s’ho podia fer la gent abans sense els cois de pantalles tàctils, amb tot el tema ha quedat resolt, i aleshores enlloc de l’aplaudiment hi ha hagut l’esbroncada silenciosa de les secretàries, amb la mirada de “jo també ho hagués pogut fer…” i el tema no està en si ho haguessin pogut o no fer, el problema està en que no ho han fet… a vegades em pregunto com poden sobreviure algunes empreses, és més, em pregunto com han pogut acabar en el que han acabat certs treballadors, el meu conegut sempre em diu que la normalització i la tranquil·litat de que tot funcioni com un rellotge porta a que la gent se’n refií i perdi allò que tenien, la capacitat d’adaptar-se (bé, els que alguna vegada l’han tinguda), perquè per molt que es vulgui un no pot ser diferent a la feina i a la vida personal, de fet tots aquells que diuen que només van a la feina per què els hi paguen, acaben per viure per què senzillament no tenen collons per fer una altra cosa… avui llegia en un blog quelcom que m’ha fet recordar una situació amb aquesta persona, un dia que vam agafar l’ascensor vam coincidir amb un vailet que esta fent sonar el seu mp3 a tot drap, la resta de gent de l’ascensor va anar patint el maquinorro del brivall qui tenia dibuixada un somriure de machoman que matava, el meu conegut li va picar l’espatlla tot dient-li que baixés el volum, l’altre va fer un gest amb el cap i va seguir al seu rotllo, un dels presents va deixar anar un “Si no sé on anirem a parar, cada dia son més mal educats…”, el meu conegut va somriure, quan vam arribar al pis, senzillament va agafar el mp3 del tipus i el va deixar caure pel forat de l’ascensor, i em va dir sortint “Quan soc educat soc molt ben educat, ara bé, quan soc mal educat encara soc millor mal educat… la manca d’educació no hauria d’eximir de tenir-la i fer-la valdre, vaja com les lleis…”, i el divertit és que l’animaló no va sortir de l’ascensor, suposo que un cop tancades les portes es cagaria en ell i tota la resta, podia ser mal educat ara bé, tonto no era, així que ja ho sabeu, la bona educació s’ha de mantenir fins que el tenir-la ens fa passar per passerells, aleshores la decisió és de cadascú…