entrada 890 (any 3)

Fa segles em van dir que l’objectiu de les presons ja feia anys que havia passat del socratisme d’educar per senzillament el realisme d’aparcar a aquells que socialment no són admissibles (bé, més exactament aquells que són socialment no admissibles i a més prescindibles, perquè n’hi ha que són socialment no admissibles i alhora han de ser acceptats i tolerats per força, aquí el fet de que les vostres normes siguin interpretables…), un dels objectiu de la reclusió és el trencar mentalment al personal, en un intent de fer ras i curt i després construir allò que “algú” creu que hauria de ser una persona, doncs un cop passant per un d’aquests centres em van comentar que hi havia un pres que portava forces anys i no l’havien aconseguit ni tan sols fer trontollar en les seves idees, no havien aconseguit fer ni una sola escletxa en la seva ment, vaig demanar de veure’l, al contemplar-lo vaig somriure entenent el motiu de la seva resistència, el tipus va retornar-me el somriure dient-me: “Perdoni que no li ofereixi cap cadira, però com pot veure no disposo de masses mobles…”, de fet l’únic que hi havia era un jas de palla, vaig somriure mentre m’asseia al terra i ell feia el mateix, no vaig preguntar el motiu perquè estava allí, de fet poc importava i molt segurament el que em diria seria allò que jo esperava escoltar, vam parlar de diversos temes i al final em va dir amb un somriure “Sabeu, no em poden tancar la ment, em poden tancar físicament però allò que ens fa lliures és la nostra ment, i és precisament això (la ment) allò que ens volen controlar, allò que volen matar per tal que renunciem al darrer que ens fa lliures, miri, hi ha gent que té unes fronteres molt més grans que les meves i en canvi són menys lliures que jo, al final es descobreix que allò que defineix la llibertat no és l’entorn físic sinó la nostra ment…”, vaig somriure, ahir estava recordant aquestes paraules i em va venir una altra imatge al cap, fa anys parlava amb el bo del Kosaku Ariga, el tipus estava força molest, quan li havien fet la famosa pregunta “I la marina que farà?”, pregunta que li van fer davant el desastre que era aquella guerra, el tipus va somriure aixecant el got, no vaig poder més que dir-li “Ja saps que poc sake més beuràs, oi?” ell va somriure “Estàs equivocat, hi ha moltes vides, però no totes són aquí, els homes plorem cada cop que perdem a un ésser estimat, i quan deixem aquest món per retrobar-nos amb els que ens han precedit plorem per aquells que deixem rere, com sempre som éssers que dubtem per naturalesa…”, vaig aixecar el got, la resta és força coneguda, el tipus va sortir a la mar havent ofert a la seva tripulació la possibilitat de no embarcar-se, i descobrint com els tripulants finals eren força més nombrosos que aquells que haurien de ser, ningú es volia perdre aquell darrer gest, ni tan sols quan només els hi van posar combustible per anar (ja que tenien clar que no tornarien) ningú va dir res, el combustible era quelcom massa valuós com per malmetre’l, la missió era senzilla, intentar trencar una línia que era infranquejable, i després fer escorar el vaixell fins fer-lo embarrancar i utilitzar-lo com una línia de bateria de canons a peu de costa… la historia és força coneguda, com era d’esperar no van arribar, va ser una veritable carnisseria i el bo del Kosaku no va tornar, em van dir que als pocs supervivents que van aconseguir recollir de les restes del vaixell senzillament deien “Perquè els Deus ens han salvat i no ens han deixat morir amb els nostres companys, que de dolent hem fet en aquesta vida perquè no ens hagin deixat complir amb el nostre deure?”, es diu que forces es van suïcidar per tal de reunir-se i acomplir amb el seu deure, amb ells, i amb els seus companys…