entrada 881 (any 3)

Avui ha estat un dia per apuntar al calendari, dos corbes i ja saps que a la tercera no hi haurà tanta sort, el somriure nerviós de qui anava amb mi al cotxe, el veure que venia un cotxe de front, cop de voltant, i un altre cop, tot esperant el que saps que no vindrà…, una petjada de frens, el cotxe salta damunt l’acera aprofitant l’entrada d’un pàrquing, el cotxe ens passa pel costat mentre nosaltres passem per l’acera com si fos el nostre carril, deixem un edifici a mà esquerra i els cotxes aparcats a mà dreta, un cop en un mur i el cotxe s’inclina tot el just per tal de no picar de morro contra la penya (entenent com a penya un tros de muntanya), el cotxe queda aturat, miro a l’acompanyant “Tot bé?”, no cal que em preocupi per mi, ja ho tenim això els vampirs, ella surt i a mi em toca fer el mateix per la seva porta, ja que la meva porta està just a la paret de la muntanya, sortim, ens mirem i comencem a riure, el tipus que ens venia de cara baixa tot espantat preguntant si ens trobem bé, els veïns surten als balcons, d’una empresa propera surten a veure’ns ens miren, miren al cotxe, el pobre està molt pitjor que nosaltres, ho sento per ell, tot i que ha fet el que s’esperava ens ha salvat d’una bona pinya, la meva acompanyant encara sent l’adrenalina pel seu cos “Només tu em fas sentir això…” diu amb els ulls brillants, sé que no trigarà en estimbar-se, acostuma a passar, és el que té una pujada d’adrenalina, li recomano que es prengui un analgèsic quan arribi a casa, truquem al servei de grua qui ve sense creure que la maniobra hagi estat tan “miraculosa”, com ell deia “Heu tingut sort…”, somric, la sort com la mort és per qui la cerca… carrega el cotxe i anem al taller de confiança el tipus somriu, farà negoci i això en temps de crisi sempre està bé, mira el cotxe dictaminant “No sembla greu mecànicament, ara bé, a ni vell de planxa no et dic res…”, somric, tot el que tingui un preu i es pugui pagar no és car, de fet estem d’una peça (normal en un vampir) però no en una humana, amb l’estona la mirada se li ha anat apagant, comença el baixon, coses així fa que la gent valori l’aire que respira… i el millor sense haver fet mal a tercers ni personals ni materials, només un xic de pintura “verd anglès” en un mur de l’edifici i un rastre de pneumàtics a la calçada que farà que forces desviïn la mirada al passar-hi tot cercant el destí final de les mateixes, perquè no hi ha res més morbós que veure unes marques en la carretera i resseguir-les tot pensant com deuria acabar el tema… bé, i quina és la conclusió?, quina és la paradoxa?, quina és la moralitat? De l’assumpte, doncs senzillament que no val la pena pujar a un cotxe amb un vampir a no ser que s’estigui preparat per emocions fortes…